Tradició teatral, de pares a fills
Un conte sobre el caliu de la llar i el creador de la hipoteca d'avui
El director Ramon Simó té clar que cal preservar la transmissió natural de la tradició teatral del país. Perquè, amb la crisi, molts creadors veterans renuncien a seguir fent propostes i els joves no tenen enlloc on emmirallar-se: “Cal que els joves neguin els mestres; però per això cal que els tingui, que tingui unes referències.”
Per això Àngels Margarit ha ampliat el seu repartiment de ballarins (per garantir la transmissió de coreografies a més generacions) i José Sanchis Sinisterra ha reescrit amb Josep Pere Peyró un text conjunt que llegiran el 17 de juliol. Peyró és un autor que torna, per tercer cop. Per Simó, és important i valent que un dramaturg s'atreveixi a trencar el seu format, a perdre el públic per recuperar-lo després amb una mirada més arrelada a l'actualitat. Un autor adult i madur com Peyró també és emergent.
Evidentment, els que tenen més camp per lluitar són els joves, sí. Per això, dins del Més Grec s'acull la iniciativa d'apadrinar artistes. Efectivament, és una broma però marca bé el paradigma d'austeritat (o precarietat?) de l'autoria emergent. L'Antic Teatre, després de deu anys de vida, debuta al Grec. I tem per la seva existència, tot i ser dels pocs referents dels autors incipients. La Nau Ivanow vol implicar el públic amb els dramaturgs (sessió del 12 i el 19 de juliol). Però encara hi ha molta feina a fer per explicar-se. L'Agrupación Señor Serrano triomfa a Xangai i ha trigat set anys a tornar al Grec. Ho fa amb una peça enginyosa, amb una narrativitat potent i una posada en escena intuïtiva sobre la llar (Marlon Brando amb 150 cases no en va tenir cap i va morir a casa del veí, a Neverland de Michael Jackson!) i la tendència que el domicili s'hagi convertit en necessitat que ofega per culpa de les hipoteques que escanyen. I més. Toni Jodar demostra què és la dansa contemporània, fent de ballarí i de pedagog, posant llum on hi havia estranyesa.
