Emoció i discurs a l'abocador
El muntatge Wasteland, de Lluís Danés, es mereix l'atenció de tothom. Dels qui els agrada el teatre. Dels qui els agrada el moviment. Dels qui els agrada el circ. I, fins i tot, dels qui no els agrada ni el teatre, ni el circ, ni la dansa. Perquè en un racó lleig, brut i llardós com és un abocador es genera una poesia incontestable. I la veu en off del pensador Eduardo Galeano amb la música de Lluís Llach fa la resta.
Topen els trens dels codis i neix un nou tipus d'espectacle. Perquè Llach és preciositat, partitura petita, mentre Galeano és contundència en la cita. I a l'abocador només hi regnen els ignorats: escenes cruels, grotesques, que interpreten Manolo Alcántara (de l'acrobàcia al gest, genial!) i una colla de manipuladors d'objectes que són cos, cames, ànimes. I, fins i tot, un autòmat embriagador. El muntatge del creador, que ja va captivar amb Tranuites circus (TNC, 2007) i va deixar perplex a Llits (TNC, 2009), evoca sovint el món màgic i misteriós de James Thierrée, el nét de Chaplin que també va meravellar amb Raoul i La Veillée des Abysses al TNC, fa uns anys. L'estètica a favor de l'ètica, sí. Una estètica bruta que commou i increpa.
