Fum, fum, fum

Josep Maria Miró és un autor que, darrerament, té molt ben acostumat el públic. Perquè construeix un espai amb equívocs, un punt còmics, que evidencien els descosits de la societat ideal, que es creu perfecta. Ara, l'autor ha optat per evitar aquest teatre social (com és el cas d'El principi d'Arquimedes, que commou i convida a aplaudir i, sobretot a conversar anant de tornada cap a casa) per retratar unes relacions íntimes de dues parelles en fallida. Hi ha molt de fum a l'escena (en un hotel d'un país de fràgil democràcia on encara no s'ha prohibit fumar) però quan tot s'esvaeix no apareix cap sorpresa; només l'engany que tapa l'engany.

Si una parella ja va de tornada de tot, l'altra espera trobar en aquest país el motiu per abocar la seva estima. Però ja són dues persones separades, que no fan les coses conjuntament. Només els uneix aquella ingenuïtat que els condemna a ser preses d'una harpia, que juga amb ells. La dona adulta és com una Hedda Gabler però que actua per ressentiment, més que per buit avorriment. Escenes d'un matrimoni (TNC, 2009) aportava més buidor i crueltat.

El brogit extern recorda la manifestació de la versió cinematogràfica d'El mètode Grönholm (El mètodo de Marcelo Piñeyro). Però ara els disturbis són d'una població que es revolta. És interessant veure que no hi ha prou distància per saber qui lidera la democràcia. Potser explorar en aquest conflicte (i pel partit que prenen els personatges) hagués donat més debat. Al TNC, ja s'han vist obres en què veïns d'Occident proven de conviure en una societat subdesenvolupada (Antílops, 2009, sense que empatitzés gaire amb el públic). Miró aconsegueix, sí, que els nervis d'estar tres dies tancats en un hotel traspassin al públic. El problema és que li falta conflicte, ànima.