Goldoni blanc

La gràcia en un Goldoni és aconseguir un embolic fenomenal, més enllà que sigui una acció gaire creïble. Passa tant a Els feréstecs (ben premiada en els darrers Butaca que repetirà aquesta temporada al Lliure) com a Un jeta, dos jefes. En aquesta ocasió, certament, l'original d'Il servitori de due padroni, té una ambientació diferent i es completa amb jocs dramatúrgics intel·ligents (encara que la trama segueixi ben prima i fugaç).

L'adaptació que és ara al Paral·lel (i que aspira a fer una llarga estada prorrogant, si és possible, abans de fer gira per Catalunya i l'Estat espanyol) barreja el català i el castellà, de manera espontània. I és que el director Alexander Herold (juntament amb Paco Mir) és l'artífex de l'èxit Pel davant i pel darrere i creu fermament que el públic celebra aquest bilingüisme del carrer. Se segueix ambientant en els anys seixanta i els protagonistes són una mena de màfia de paper d'estrassa. Herold també ha importat la idea d'ambientar l'espai amb un quartet que contagia optimisme i bon ambient (si es venguessin discos a la taquilla, farien un plus de beneficis) tant a l'entrada com mentre hi ha els canvis de decorat. Que apareguin els actors a fer d'estrelles convidades és un valor més que diu de la complicitat imprescindible per tenyir de comèdia el Victòria.

Diego Molero és un lloable Dino, el servent maldestre que embolica tant com no voldria la peripècia dels protagonistes. Fa riure i és empàtic amb el públic, que accedeix a participar-hi, mentre la resta ho celebra aplaudint. Mireia Aixalà té un paper doble que li permet anar de la part més tova a la més dura, tot sempre per fer riure. Les patinades de Miner Montell primer espanten, després són molt celebrades (“caic bé!” admetia en una trobada amb la premsa, fa uns dies). Toni González juga a fer d'actor exagerat sense embafar (Marlon), mentre que Anna Gras (Amanda) és la bleda 100% de la funció.

Espectacle d'humor blanc, tot i les rebregades de Maria Lanau (Loli), que garanteixen un divertiment goldonià amb sorpreses pròpies de la dramatúrgia del segle XXI, que juguen a favor. Les rèpliques farcides amb “ch” permeten allargar la diversió i l'interès, més enllà de la patacada. Un jeta, dos jefes defensa, amb Bits, l'amor a l'humor blanc per a tots els públics, sense més pretensió que garantir una bona estona d'optimisme. I s'agraeix, també.