Una ‘Casa de nines' catalana, de mitjan segle XX

De Josep Maria de Sagarra és fàcil conèixer el repertori anterior popular a la Guerra Civil, unes obres que ja eren celebrades llavors. La proposta del TNC és mostrar el Sagarra turmentat, el que denuncia les convencions socials en ple franquisme i en català: el que el públic de la seva època no va saber entendre. L'operació valenta es resol amb èxit gràcies a la finesa interpretativa i de direcció.

Sagarra va tornar a Barcelona influït per la dramatúrgia contemporània, que va trobar a París. Hi havia Sartre, però també Williams, amb unes escenes familiars gens plaents. Aquest és el retrat que utilitza l'autor per, potser, fer una metàfora entre els germans que havien combatut en els dos bàndols durant la Guerra Civil. I amb la incapacitat de perdó. Per superar el pes psicològic, antiquat, cal allunyar-se del melodrama. I això és el que fa l'actriu protagonista, Carme Conesa (ja va lluir a Stalin, ara cal que amb aquesta Lucrècia es faci un lloc en la cartellera catalana), amb la resta de repartiment. Així, la vídua es refugia de la grisor de fora al seu saló, amb els ocells i les tasses de te de Manila.

Sagarra fa una nova mirada a la Casa de nines d'Ibsen. Indubtablement. El metge és l'amic íntim que escup veritats; els personatges no saben sobreposar-se al seu destí o provoquen un cataclisme. Sagarra introdueix l'homosexualitat i l'avortament com a motors de dos personatges. No es pronuncia la paraula, cosa que va evitar censura. El que interessa avui, més que la injustícia social, és com aquests dos motius secrets fan agre l'amor entre germans. Amb l'avarícia com a company inseparable. La mare, que es va descomponent meravellosament durant la trama (només cal veure el recollit de Lucrècia per saber en quina escena es troben), fa veure que no ho sap. Però, des del principi, insinua que coneix els secrets.Sagarra interessa avui per detalls: l'amor de mare no serveix per donar suport als seus fills, prefereix callar i pagar. Tampoc no hi ha una Nora que tanqui la porta. El que sí que hi ha és una jove que es rebel·la a assistir la sogra (genial monòleg de Nausicaa Bonnín), que ja serviria de final rotund amb un clar regust a Sartre amb un arrossegat “per què” però es queda per veure com tot cau, amb un punt de venjança: finalment, el doctor ensenya les cartes. Sagarra clava el moment de les veritats, que es produeix just després de la mort d'un proper. Celebrat retorn, doncs.