Poesia brutal

Un Bolaño visceral amb l'ofuscació de les drogues, però la mesura de la poesia. L'adaptació de Fèlix Pons, que està digerint i vomitant la parella d'actors a escena, escolta de fons el remor de les drogues, el sexe i el rock'n'roll però no es perd en la psicodèlia de The Doors. Institueixen com a himne un contingut The end d'una generació que va viure amb exaltació la llibertat al carrer de la transició democràtica. I la va convertir en un cert llibertinatge (atracaments, violència, desmesura). Però, més que la mirada política (Bolaño escriu amb intenció de definir allò que veu, però no de prendre posició per cap ideologia), el que ha interessat és aquesta relació malaltissa entre Ángel i Ana. L'un, escriptor frustrat que ho deixa tot a mitges; l'altra, que entra a escena amb la determinació de sucumbir en un epíleg destructiu: Viure sense xarxa, matar, robar i drogar-se i evitar la soledat. Aquest coix, amant de picar enfebridament la màquina d'escriure principis de capítols que mai acaba, és la seva víctima propiciatòria, el seu company de viatge iniciàtic. Aquest Consejos... és la tercera aproximació de l'escena a Bolaño, després de les dues dirigides per Rigola (2666 i El policía de las ratas)

Nao Albet torna, doncs, a les pistoles, al joc de Tarantino que ja ha visitat amb Marcel Borràs a Guns, childs, and videogames (Radicals Lliure-TNC, 2009) o Atraco, paliza y muerte en Agbanaspäch (TNC, 2013). Clàudia Benito, en canvi, gira com un mitjó el seu treball de debut del Com dir-ho? (Almeria, 2013). Són interpretacions sobrepassades un punt, però no perden el fil, controlen aquesta bogeria delirant i atrapen amb una narració vertiginosa i tot un final American beuty.