A La Dama de les Camèlies no li falten moments de glamur. De fet, els vestuaris que llueixen les actrius (que ha dissenyat Maria Roch, amb una botiga veïna a La Seca) ja indiquen prou bé les accions de festa i qui és la dama més cobejada: les esquenes nues d'unes no poden competir amb l'atrevit escot de Marguerite (Nausicaa Bonnín) que, fins malaltissa, aconsegueix ser la més cobejada. Es mou molt intel·ligentment Prudence (Montse Guallar), una antiga cortesana que ara sobreviu en el món dels excessos gràcies a la seva capacitat de xuclar la sang a la que l'ha desposseït del tron. No s'hi enfronta, s'hi alia amb una simbiosi que s'acaba revelant una relació parasitària. La peça respon a un bon treball d'actors sense cap crossa on recolzar-se: tot i que es parli contínuament de la fastuositat de les estances, en cap moment no es distreu el públic amb elements sense ànima, que no aportarien res a l'evolució del drama i dels personatges.

Perquè, en realitat, en aquest retrat del París del segle XIX es comprova la caiguda de Marguerite, una dona que sap rebre adul·lacions i regals i castiga els seus amants amb la vergonya i el menysteniment. De sobte, apareixerà un jove, Armand Duval, i li trastocarà la vida: li ocasionarà, a la vegada, l'oportunitat de viure la felicitat i desempallegar-se de tanta falsedat. Però la falsa moralitat, cruel, es revelarà més forta que l'amor. Si Bonnín va degradant la postura del seu personatge de les espatlles alçades a les espatlles caigudes, Prat manté una línia menys acusada. Hi ha un primer intent d'enamorar maldestre, una demostració de la felicitat plena i una caiguda a l'amargor que no ensenyarà a ningú després d'haver-la repudiat, per una traïció que no entendrà (i que no és lloc per revelar-ne les veritables causes, el moll de l'os del muntatge). L'actriu Laia de Mendoza, que interpreta Nanine (i que manté l'actuació continguda que ja destacava a Carta als actors, de Novarina, La Seca, any 2012) és una soferta criada que veu com es degrada la vida de Marguerite i qui veu la veritable amistat per sobre dels interessos i la voluntat d'aparentar.

És gràcies al repartiment (amb altres noms propis com Joan Anguera, Òscar Intente, Pep Jové, tot i que tinguin personatges més o menys transcendents) que la peça ho ensenya tot sense tenir res a les mans. No hi ha la riquesa que insinua Alexandre Dumas fill, però s'intueix per les parets i els salons inexistents. El treball de Herman Bonnín, doncs, ha estat el de mostrar ostentació amb els elements imprescindibles. El glamur era necessari però el que és indispensable són els actors i la seva trama d'amor, traïció, vergonyes,pors i amor. Fem-ne un brindis!