Don ‘Piti' Pitarra...

Nova entrega exprés de Serafí Pitarra del TNC. Comèdia pel broc gros que fa escarni de la pugna històrica entre els fidels al teatre del Liceu (generalment, burgesos, amics de la partitura amable de Verdi) i els del Teatre Principal (fins poc abans de l'obertura del Liceu, conegut com el Teatre de la Santa Creu, i per això rebien el nom de cruzados, i se significaven pels seus aires aristocràtics caducs). La posada en escena (teòricament es tractava d'una lectura dramatitzada però s'han atrevit a escenificar-la amb només una quinzena d'assaigs) ha apostat per una interpretació exagerada, sense prou temps per pitjar el fre i amb alguna interpretació massa desbocada, per bé que prou divertida.

El vers heptasíl·lab circula a gran velocitat en boca dels actors quan no li introdueixen dues síl·labes silencioses (temps necessari per fer el gest de frenar el vòmit abans d'anunciar Don Lluís!). És una reivindicació al teatre popular, a la rèplica que ridiculitza les classes benestants. No té gaire més pretensió, tot i que permet que el català que ara es parla normalitzi la cartellera. L'encert de la producció és incloure en el càsting Anna Moliner i Jordi Vidal, que permeten marcar unes àries,amb prou solvència, mentre mantenen el to còmic.Els amants del cant líric sentiran contínues referències als solistes i compositors de referència. La resta del repartiment respon bé a l'exageració, amb un aire de dibuixos animats, però sense el control, encara.

Que l'estàtua a Pitarra sigui als peus del Principal és, doncs, més que una casualitat: el 1865, hi havia el bategar incipient de la Rambla, just en l'esclat del passeig de Gràcia i previ al Paral·lel. Don Piti Pitarra faria la cort a Doña Pito Piturra. Jordi Prat dóna un toc picant a un humor que podria ser blanc, amb alguna rebregada divertidament capciosa.