Temporada Alta s'endinsa en el territori de la dansa

La bailaora María Pagés i el ballarí Sidi Larbi Cherkaoui, tots dos reconeguts coreògrafs, van fer un mes de residència –15 dies a Salt i 15 a Girona– sota els auspicis del festival, en què van treballar sobre Dunas, un espectacle plantejat com una mena de diàleg, de fusió de dos mons que tenen un punt de trobada en el desert artístic que separa un i altre creador. Sidi Larbi explica: «Conèixer Pagés ha estat com conèixer un corrent d'energia apassionant i positiva. M'encanta la manera com es mou, la manera de comprometre's totalment amb tota la seva expressió emocional.» Pagés parla de Larbi: «Les meves trobades amb Sidi Larbi han estat producte d'una harmònica i compassada destinació. A mi em portarà Larbi a reconèixer en aquesta ànima, no només l'artista i creadora, sinó la meva pròpia persona. Jo portaré Larbi de la mà al retrobament amb les seves essències, amb les seves més genuïnes arrels.» L'estrena mundial de Dunas s'ha fet a Singapur, i a Girona es farà l'estrena europea. L'espectacle es podrà veure avui i demà (19 h) al Teatre Municipal.

D'altra banda, Marta Carrasco (Cardedeu, 1972) és una de les creadores més singulars del país. Avui i demà (19 h), al Teatre de Salt, estrena Dies irae; en el Rèquiem de Mozart, que des de la mateixa companyia es defineix així: «Una missa de difunts irreverent i grotesca, en la qual parlem de la vida, de l'Església, de la humanitat, de com n'està de malalta, però és que així definit l'espectacle em sembla una merda, perquè amb les paraules no es pot descriure, s'ha de veure.» Com sempre en un espectacle de Carrasco, la visió sobre determinades qüestions serà molt personal: «Parlem també de com l'Església ha perseguit la dona i l'ha maltractat, des de sempre.» El Rèquiem de Mozart, una missa de difunts, en mans d'aquesta creadora visceral i eminentment lliure, pot ser «una bomba», com reconeix ella mateixa, en què combina «humor, naturalitat, crueltat i dramatisme». El muntatge, coproduït pel festival Temporada Alta i el Festival de Otoño de Madrid, està interpretat per catorze ballarins, cantants i actors de Barcelona i Madrid, un fet que no és casual, ja que la idea és superar, de manera simbòlica, les fronteres creatives entre una ciutat i l'altra. A Dies irae, en què el maquillatge és pur excés, es podran veure creients als quals els agrada molt el sexe, un Mozart gros i vulgar i un sacerdot posseïdor d'un anell al qual tothom que fa un petó mor assassinat. Marta Carrasco, responsable també de l'escenografia, diu que Dies irae «és fúria, és ira, és impotència, és por».