Els darrers tres anys hem viscut un gran increment del nombre d’empreses familiars catalanes que s’han venut (Pronovias, Cirsa, Freixenet, Codorniu, Mediapro i altres) per motius diferents. En alguns casos hi ha ganes de fer caixa, problemes de successió, conflictes entre accionistes per dividends encoberts o bé mala gestió.

Just abans de la crisi es va viure una concentració similar de transaccions, amb les cimenteres, Caprabo, Panrico o la venda parcial de les participades de “la Caixa”. Pels que ara compren empreses o pels seus treballadors, cal tenir present com han anat les empreses venudes al 2007 i valorades amb excels d’apalancament infinit a baix tipus d’interès. El temps i la crisi va donar la raó als venedors i va eixugar el mercat durant llargs anys.

Tan abans com ara, l’excés de liquiditat va disparar les valoracions temptant a molts empresaris a sortir o solucionar situacions enquistades. En alguna de les operacions d’aquest any, una valoració lleugerament menor tot just hauria cobert el deute i deixat els antics accionistes a zero.

Per bé o per mal, la sortida de la crisi, molt basada en la deflació de costos i l’exportació ha reforçat el pes de l’empresa familiar catalana. Si al 2015 el % de nòmines de l’empresa familiar era del 68% del total del sector privat, actualment es pot enfilar per sobre del 70%.

Aquest pes de l’empresa familiar no és necessàriament bo. A Catalunya, els nostres empresaris tendeixen a raonar com a amos posant l’ego per davant de l’interès de l’empresa. L’empresa familiar és menys eficient per falta de professionalització o tamany i cova conflictes de successió. Per tant, la venda pot ser un bon mecanisme de mercat per que l’empresa pervisqui més enllà de les limitacions del seu fundador.