A l’hora d’afrontar aquest nou any els empresaris ja saben que, aparcada la col·lecció de mentides escampades durant la campanya electoral, ni l’economia catalana anava tan malament ni els culpables eren els independentistes, ans al contrari; les xifres ho diuen tot. També saben, vistos els missatges nadalencs dels seus presidents, quin és el veritable interès que mou algunes comunitats autònomes per voler mantenir Catalunya dins l’Estat; és del mateix tipus que el del govern espanyol.

No es tracta de compartir un projecte comú –quin projecte?–, ni d’estrènyer lligams afectius –a por ellos, per exemple?–, ni de millorar la vida dels seus ciutadans –a més del Castor, queda alguna llei social catalana per tombar per part del Constitucional?–, ni la voluntat de fer complir les lleis –això només s’aplica als sobiranistes catalans?–; només pensen en les fonts del seu finançament i, en definitiva, en la seva economia. Per cert, un interès no gaire diferent del de les institucions i els estats europeus. I això que la mala fama era dels catalans!

Quan, en ple 155, l’Estat reconeix el descarat dèficit fiscal català i l’Abc explica les conseqüències desastroses que tindria per a Espanya que Catalunya tingués un concert fiscal com el basc –només això!–, vol dir que ja han entès molt bé la situació. És aleshores que cal preguntar-se per a qui treballen les empreses del país i, per tant, tots els altres agents econòmics, i si es vol que això sigui pels segles dels segles. Si fer quartos com a única finalitat és malaltís, viure –i viure bé!– a costa de l’esforç d’altres és d’aprofitats i pagar impostos al sistema més corrupte de la UE és de babaus. Els sermons de solidaritat són pur populisme quan la política no busca el benestar de la seva gent, sinó que se la vol mantenir, quieta i muda, en els llimbs.