món
BALANÇ DEL SEMESTRE ESPANYOL
Si fem balanç de la presidència espanyola de la UE de gener a juny podem constatar, com succeeix molts cops, que les ambicions inicials respecte al programa presentat no s'arriben a complir, mentre que, en canvi, s'arriben a fer coses que inicialment no s'havien previst
El valor d'una presidència rotatòria del Consell de la UE es sempre relatiu perquè el període de sis mesos que dura no permet alterar les sinergies comunitàries excepte si es produeix algun fenomen excepcional.
Per això, precisament, el Tractat de Lisboa entrat en vigor l'1 de desembre de 2009 va crear la figura del president permanent del Consell Europeu i per això també es va crear la presidència en tríada que ha fet que Espanya –que ha tingut la seva 4a presidència del Consell de gener a juny del 2010– vegi ara donada continuïtat als seus projectes al llarg de les presidències belga i hongaresa, que els assumiran en aquests dos semestres successius.
En tot cas, i malgrat que per l'existència de l'alt representant per a la Política Exterior i de Seguretat la presidència rotatòria s'ha vist privada de presidir el Consell de Ministres d'Afers Estrangers, els ministres espanyols han presidit uns 40 Consells de totes les àrees.
Fent balanç dels sis mesos de presidència gener-juny 2010 podem constatar, com succeeix molts cops, que les ambicions inicials respecte al programa presentat no s'arriben a complir, mentre que, en canvi, s'arriben a fer coses que inicialment no s'havien previst.
Les set ambicions inicials declarades per Espanya per la seva presidència eren la lluita contra la crisi econòmica i l'aprovació de l'Estratègia Europa 2020; el desenvolupament del Tractat de Lisboa en vigor des de l'1 de desembre de 2009; la igualtat de sexes i la violència de genere; la solidaritat amb Haití i Xile; la lluita contra el canvi climàtic pensant en la renovació del Protocol de Kyoto després del fracàs de la conferència de Copenhaguen, en què els EUA i la Xina van ignorar la UE; la promoció dels drets dels ciutadans europeus i l'impuls a la iniciativa ciutadana en què un milió d'europeus poden demanar d'engegar una iniciativa legislativa, i, finalment, l'impuls de la UE com a actor global en aquest món en què alguns països emergents estan cobrant molt protagonisme a costa d'una UE que es mostra dividida de cara a fer front als problemes de governança global.
En el semestre, i enmig d'una crisi econòmica dura que ha obligat a rescatar l'economia grega, i en què el volcà islandès va crear un trauma aeri més dur que els problemes humanitaris derivats de les catàstrofes d'Haití i de Xile, Espanya ha hagut de conviure amb noves friccions creades per la indefinició de funcions del nou president del Consell Europeu i de l'alt representant d'Exteriors, per les noves atribucions del Parlament Europeu i pel retard en l'entrada en funcions de la Comissió Barroso II, que només es va produir al mes de febrer i va reduir així el període de col·laboració entre les autoritats de la presidència espanyola i la nova Comissió.
El balanç d'aquests sis mesos ha resultat menys lluït que el que havien donat les tres presidències espanyoles anteriors: la de gener a juny de 1989 amb la fèrtil etapa de Felipe González en associació amb Delors, la de juliol a desembre de 1995 amb una segona etapa de Felipe González -ja amb les eleccions europees de 1994 perdudes davant el Partit Popular- i la presidència de gener a juny de 2002 amb el govern d'Aznar molt preocupat per la lluita contra el terrorisme, després dels atemptats de les Torres Bessones de Nova York del setembre de 2001.
la crisi grega.
En el terreny de la UE com a actor global, la posada en marxa de l'alt representant i les propostes per a la creació del Servei d'Acció Exterior Comuna no haurà aconseguit fins ara gran cosa, perquè les cimeres amb els Estats Units i el Mediterrani inicialment previstes no s'han pogut fer. En la reunió del G-20 de Toronto, els països europeus van apuntar-se a una estratègia ortodoxa de reduir el dèficit públic, mentre els Estats Units preferien seguir augmentant-lo per reactivar l'economia mundial.
Posada en marxa del Secretariat de la UpM
Encara que la Unió per la Mediterrània (UpM) no és, stricto sensu, una institució europea perquè està formada per 43 membres entre els països de la UE i els altres països, és interessant constatar que la reunió tècnica per ultimar detalls de la posada en marxa del seu Secretariat al Palau de Pedralbes de Barcelona va ser, de fet, l'últim acte celebrat durant la presidència espanyola del Consell el penúltim dia de juny.
El Secretariat compta ja amb un secretari general de nacionalitat jordana i 5 secretaris generals adjunts de nivell diplomàtic a falta nomes de designar el secretari general adjunt palestí.
S'espera que tot estigui en funcionament l'1 de setembre i que llavors comencin a rutllar les àrees que es van definir en la Conferència de París del 2008, per la qual es va crear la UpM. El format de la UpM exigeix l'acord entre els 27 i els altres 16 socis del sud mediterrani, que està resultant problemàtic per culpa de la tensió permanent entre Israel i els països àrabs.
