Opinió

món

Vint-i-cinc anys a Europa

L'1 de gener de 1986 Espanya va convertir-se en el dotzè membre de la llavors Comunitat Europea i ara Unió Europea. Aquests dies celebrem, doncs, el vint-i-cinquè aniversari de la nostra incorporació a la llavors Europa dels 10.

En aquests vint-i-cinc anys hem vist un creixement espectacular dels nostres intercanvis exteriors com a conseqüència de la desaparició de les barreres duaneres i administratives que ens separaven de la resta de l'Europa integrada i com a conseqüència del fet que les empreses nostres i les europees s'han conegut millor i han iniciat negocis gràcies a l'augment de l'activitat empresarial pròpiament dita i de la tasca duta a terme pels governs i per entitats de promoció com per exemple les cambres de comerç i les fires.

Fins a l'última ampliació de la Unió Europea a 27 membres i la crisi econòmica començada el 2007, la integració a la CE i a la UE va ser una història d'èxit. Rebíem abundants fons estructurals europeus i els baixos tipus d'interès propiciats per l'ingrés a la zona euro -quan aquesta es va iniciar, el 1999- van estimular un creixement a ritmes que feien oblidar els dels temps dels plans de desenvolupament dels darrers anys del franquisme -abans de la crisi del petroli del 1973- impulsant una convergència que ens va fer arribar a una renda superior a la mitjana europea i una capacitat d'atracció d'inversions estrangeres i immigrants molt notable. La immigració feia créixer la població, la qual cosa ajudava els comptes públics i tibava la demanda d'habitatge.

En l'últim trienni les coses han canviat per a pitjor. La globalització dels últims anys ha provat que moltes de les nostres empreses industrials no eren competitives davant les fàbriques asiàtiques. Per una altra banda, l'entrada a la UE dels països de l'Est –el 2005 i el 2007- ha generat algunes deslocalitzacions que s'han afegit a la competència asiàtica. A l'Europa dels 27, pocs són ja els ajuts europeus que rebem.

Els anys de diners fàcils i de boom de la rajola van desviar cap al llavors rendible sector de la construcció inversions que haurien d'haver anat a sectors industrials i de serveis per millorar les seves capacitats. La construcció basada en l'endeutament, ara desestabilitzador, va actuar com a motor d'atracció d'un nombre d'immigrants que, quan ha decaigut el ritme de creixement, ha estimulat l'augment del nivell d'atur i l'economia submergida.

La crisi econòmica, financera i pressupostària del 2008-2009 i la crisi del deute del 2010, així com les vacil·lacions en la gestió de la política econòmica i la manca de competitivitat lligada a un euro que no ha permès les devaluacions, han espatllat els ritmes de creixement i en els tres últims anys Espanya ha passat del lloc 9 al 12 del rànquing econòmic mundial.

En aquest context, la Catalunya ofegada pel centralisme radial de Madrid, l'intervencionisme i afany regulador del tripartit, el pes d'una solidaritat excessiva respecte a les regions pobres d'Espanya i la manca de nous sectors econòmics de substitució, ha vist empitjorar la seva situació econòmica i social.

Si tanquéssim l'anàlisi aquí, podríem ser pessimistes respecte a com han acabat els primers vint-i-cinc anys de la nostra participació a la UE, però el que hem de fer és valorar els elements que ens han aportat en aquests mateixos anys: els Jocs Olímpics del 1992 de Samaranch, que han ressituat Barcelona al món; els estudiants que han anat a l'estranger gràcies als programes europeus preparant-se per fer front als reptes de la globalització; la valoració que tenim com a seu per a empreses, fires, congressos i organismes internacionals gràcies a l'espai europeu Schengen, i la lluita per millorar les nostres infraestructures físiques i intangibles gràcies, en part, als fons europeus per millorar connexions de transport i per a formació, millora agrària i R+D+I.

La Unió Europea d'aquí a 25 anys

Els 25 anys d'ingrés a la Unió Europea no poden servir per fer un exercici nostàlgic, sinó per analitzar el que ens espera en el futur i el que haurem de fer per adaptar-nos. El món, el 2035, tindrà més de 8.000 milions d'habitants i les zones de creixement estaran fora d'Europa. La Xina i potser també l'Índia hauran superat els Estats Units i la Unió Europea com a primeres potències econòmiques mundials, per la qual cosa haurem de diversificar les nostres exportacions, ara massa concentrades a Europa. La població estarà envellida, amb tots els problemes sanitaris, pressupostaris i de pensions que això comporta. La tecnologia, la base energètica, la indústria i la medicina poc tindran a veure amb el que ara coneixem. Això obligarà a fer nous esforços transnacionals educatius i de recerca. La incògnita és si d'aquí a 25 anys l'euro i la Unió Europea hauran avançat gràcies a una Europa federal o bé si no haurà estat possible pel pes dels nacionalismes o pel desmembrament d'alguns dels estats europeus actuals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un Consell de Conselleres per canviar “la cultura empresarial patriarcal”

Barcelona
societat

El govern preveu oferir la finestra única als pagesos aquest mes de maig

barcelona
economia

Foment i el sector immobiliari rebutgen la regulació del lloguer de temporada

barcelona
GIRONA

La taxa d’atur s’enfila al 12,47% a la demarcació el primer trimestre d’any

GIRONA
economia

L’atur continua pujant el primer trimestre amb 12.800 desocupats més

barcelona
ECONOMIA

El termini per reclamar despeses hipotecàries comença en anul·lar-se la clàusula abusiva

BARCELONA
GIRONA

El Govern aprova ajuts a la pagesia per valor d’11,4 milions d’euros

GIRONA
GIRONA

La CGT de Correus denuncia falta de personal en una desena de barris

GIRONA
economia

El Banc Sabadell guanya 308 milions el primer trimestre, un 50% més que l’any passat

barcelona