Economia

LA CRÒNICA

Nous i nogueres

El consum d'avellanes, ametlles i nous, amb panses i figues, dits popularment grana o postres de músic, està arrelat a Catalunya. Qui no té al rebost un envàs de vidre amb avellanes i ametlles torrades? També és molt corrent una panereta amb nous: per al cor, “quatre després de sopar”, diuen els cardiòlegs. El difícil és menjar-ne quatre solament! D'on són els fruits secs? D'avellanes, Turquia n'és la gran productora. A casa nostra, les comarques tarragonines són amb diferència les primeres. Al Gironès i la Selva, també hi ha un bon estoig d'avellaners. D'ametllers, arbre de terrenys de secà, n'hi ha per tota la Mediterrània. Pel que fa a les nous, la Xina encapçala la producció amb 330.000 tones. Espanya és al dinovè lloc amb 10.000 tones. Del que hi ha ben poc són camps de nogueres. Aquestes són com les guilles que sempre van d'una en una. L'excepció és a Crespià, en una finca de 190 ha —100 de cultius i 90 de bosc—, on hi ha una plantada de 70 ha de nogueres, amb 13.500 arbres de 10 a 15 anys: és la més gran de tot Catalunya i potser d'Espanya. A l'estiu, vista des d'un lloc elevat, impressiona! La frondositat de la noguereda fa dubtar: arbreda, bosc o jardí? Els cultius, tractaments i recollida de fruits, mecanitzats, i el reg de gota a gota d'aigua del Fluvià, dibuixen la progressista explotació. Al setembre, en madurar les nous, un vibrador s'abraça a les soques: elles creuen que és per amor i, enardides i sacsejades, ofereixen el fruit. Alliberades de l'impetuós i interessat amant, contemplen amb recança la recollida de les nous i es disposen a passar l'hivern desfullades. Les més o menys 200 tones de nous, segons l'anyada, de les varietats Pedro, Hartley i Chandler, són de gran qualitat. Oriündes de Crespià, conquereixen els mercats com a Crespianes. La propietat potser no és del tot conscient de l'exemple d'explotació extensiva que ha creat, en un entorn minifundista. Sobrevolant zones devastades pels incendis forestals als EUA, a Boisé, Idaho, vaig veure grans cultius extensius. Un incendi va arrasar un miler de km2 als contraforts de les Rocoses, vora Canadà, i van decidir cultivar-hi. Van fer vials, van margenar la zona, van construir petites preses i reg gota a gota i van cultivar patateres. Idaho és ara la més gran productora del món de patates congelades per fregir. A Califòrnia, vaig sobrevolar els camps de tarongers i nogueres, líders en la producció de taronges i nous. Res més lluny de l'hortet. L'extinció de l'hereu va guarir la tradicional injustícia familiar, però progressivament va minimitzar les propietats i va frenar l'explotació extensiva. A Catalunya, volant baix, s'evidencia l'atomització de les finques. No és el cas de la de Crespià, mantinguda íntegra des del segle XII, fet documentat a l'arxiu dels Piferrer-Ordis de la gran casa pairal que, sobreeixida d'història, contempla impàvida l'arrenglerat exèrcit antibel·licista de nogueres. Al cafè del poble un petit propietari presumeix: “Cullo de tot! Verdura i llegums de tota mena. Tinc trenta fruiters variats, un prat i un camp d'userda, dues vaques i dos porcs, blat de moro per a l'aviram i els ànecs, sis oliveres em donen oli per l'any i olives per adobar i, davant de casa, dos noguers fan ombra fresca a l'estiu i cullo nous a no acabar! El tractor el tinc com nou i no m'ha faltat mai un duro”. Com dir-li –és inútil– que el seu petit regne assegura supervivència però no riquesa. És l'error clàssic dels minifundistes!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.