món
Les revoltes de la mediterrània
Des de fa unes setmanes estem assistint a la desestabilització de molts dels països del sud de la Mediterrània. Tot va començar per la revolta a Tunísia, on el 14 de gener l'expresident Ben Ali abandonava el seu país cap a l'exili. Les revoltes van seguir a Jordània, Egipte, el Iemen, Síria, Algèria, Bahrain, l'Iran, l'Iraq, Líbia i el Marroc.
Els comentaristes polítics estan especulant sobre si al darrere de tots aquests moviments populars hi ha l'integrisme islàmic, que vol aprofitar la caiguda d'alguns dictadors per implantar règims islamistes, o bé si es tracta de moviments de caràcter civil en què joves connectats a internet busquen països més democràtics i amb més possibilitats d'oferir-los un lloc de treball digne sense haver de recórrer a l'emigració.
Els idealistes defensen la segona opció, mentre que els realistes s'inclinen per la primera tement que la transició ens porti a la generalització de la xaria com a llei de la zona un cop hagin marxat els líders que han estat molts anys exercint dictadures més o menys corrompudes i on –com s'està veient- molts dels seus dignataris han acumulat fortunes a bancs de paradisos fiscals que ara es mostren oberts a restituir aquests diners als governs dels països que fins ara regien els respectius dictadors ara caiguts.
Els governs europeus han estat prudents recordant l'experiència de la caiguda del xa de l'Iran el 1979 i l'arribada de l'aiatol·là Khomeini a Teheran, que amb el suport de Jimmy Carter van resultar una experiència que no cal repetir perquè va afavorir l'islamisme radical que tan desagradables impactes ha tingut i esta tenint per a les relacions internacionals.
L'administració Obama i moltes ONG saluden el “despertar democràtic” del sud de la Mediterrània, estimulat pel descontentament de les poblacions degut a l'encariment dels aliments conseqüència dels alts preus de les matèries primeres que s'està deixant sentir a tot el món per la gran demanda de la Xina i d'altres països emergents (com ens recordava Paul Krugman), a la falta d'equitat i a l'alt atur juvenil en aquests països -en tot cas, inferior al d'Espanya- (com analitzava Joseph Stiglitz) i l'estímul que ha representat poder veure les televisions de les societats consumistes europees i l'existència d'internet i les xarxes socials que s'han creat pel Facebook i el Twitter (Manuel Castells), recordant el maig francès de 1968.
Ja veurem com acaba el procés començat, però el que queda clar és que la revolta tindrà efectes econòmics, polítics, socials i fins i tot religiosos que no només afectaran els països ara en revolta, sinó també tota l'economia amb efectes immediats i amb efectes a mitjà i llarg termini.
La primera qüestió, que va preocupar des del primer dia de la desaparició del president egipci Mubàrak, va ser si la llibertat internacional de circulació pel canal de Suez podria quedar afectada i si els acords de pau Egipte-Israel es veurien afectats, la qual cosa podria deixar Israel aïllat i depenent només de l'ajuda occidental.
La incertesa inicial sobre el canal de Suez ja va influir, unit a la recuperació de la demanda deguda a la recuperació i creixement dels països emergents, en el fet que el preu del barril de petroli hagi superar els 100 dòlars, però ací cal recordar que, per a un enviament que hagués de donar la volta pel cap de Bona Esperança, se n'encariria el cost de transport entre el golf Pèrsic i Barcelona un 75% i cal pensar que gairebé el 40% del petroli que arriba a Espanya procedeix de tal zona. Per si això fos poc, Algèria –amb la qual hem ultimat un oleoducte fins a Almeria- i Líbia són subministradors energètics importants per a Espanya i per a altres països sud-europeus.
Però els efectes econòmics no acaben ací. Empreses nostres han apostat per fortes inversions industrials i agrícoles al Marroc i Algèria condicionant la seva xarxa de valor afegit i de distribució i producció als salaris relativament baixos de la zona. Veure interrompudes les importacions i exportacions podria ser nefast i faria inútils els esforços desplegats pel sector privat, les cambres de comerç, l'ICEX, i la Generalitat.
afectació turística.
L'última qüestió que per a Barcelona és important respecte a les revoltes mediterrànies és el del futur de la Unió per la Mediterrània i el futur de l'Institut Internacional de la Universitat de l'ONU per a l'Aliança de Civilitzacions, ja que ambdues institucions tenen seu a la Ciutat Comtal.
Un nou problema per a la UpM
Barcelona acull des del 4 de març de 2010 la seu del Secretariat de la Unió per la Mediterrània creada a la Conferència de París de 13 de juliol de 2008. El seu secretari general, Ahmad Masadeh, que va ser nomenat el 26 de gener del 2010, va dimitir el gener del 2011 i encara no ha estat substituït. Masadeh va entendre que els 43 membres de la UpM no tenien voluntat per anar endavant i en veure que la tensió entre àrabs i israelians bloquejava possibles avenços en la cooperació, la qual cosa va fer impossible fer les reunions ministerials que Barcelona havia d'acollir. Les revoltes actuals encara agreugen més la situació perquè les copresidències de la UpM les ostenten França i Egipte i, si la segona està en crisi, la primera -que havia estat amiga dels règims dictatorials ara caiguts- no se sap què es podrà fer amb els nous governs sorgits de les revoltes.
