Diners
Estalvi i guerra del passiu
Els petits estalviadors temen que bancs i caixes redueixin el que fins ara han estat retribuint a tipus del 4% i el 5%. Aquest és un dels objectius del govern que, a instàncies del Banc d'Espanya, persegueix que la banca no deteriori més els seus marges, encara que per a compensar-ho es detecta un clar increment en comissions i altres ingressos
El cinc de juliol passat va entrar en vigor el reial decret de 4 de juny 771/2011 del Ministeri d'Economia i Hisenda, el qual introduïx un nou règim d'aportació addicional al Fons de Garantia de Dipòsits (FGD) amb la finalitat de desenvolupar, en línia amb els treballs de la Comissió Europea, un sistema d'aportacions a aquest fons basat en el principi de “risc assumit”, pel qual s'exigeixen contribucions addicionals a aquest fons a les entitats que remunerin excessivament els seus dipòsits.
Les autoritats pretenen que l'estalviador assumeixi una bona part del descosit per causa de la crisi. Els impositors han obtingut bon profit de les necessitats de liquiditat de bancs i caixes ja que els resultava més econòmic pagar a través dels seus impositors que recórrer als mitjans habituals, d'altra banda cars i restringits.
penalització.
Els petits estalviadors temen que bancs i caixes redueixin el que fins ara han estat retribuint a tipus del 4% i el 5%. Aquest és un dels objectius del govern que, a instàncies del Banc d'Espanya, persegueix que la banca no deteriori més els seus marges, encara que per a compensar-ho es detecta un clar increment en comissions i altres ingressos.
filials estrangeres.
Encara que continuarà la guerra del passiu el que segurament canviaran seran les ofertes actuals ja que la il·limitada imaginació de les entitats financeres trobarà solucions amb la condició de no perdre la seva quota de mercat en benefici de les entitats exemptes de complir aquests requisits. De moment ja s'observa que en l'extens aparador d'ofertes, n'hi comencen a aparèixer de bones però a venciments de 18, 24 i 36 mesos; retribució creixent amb els anys; només per a diners nous i, per descomptat, una extensa oferta de productes i regals a la qual ens tenen ja acostumats.
El que resulta innegable és que l'esclat en el 2007 de les hipoteques subprime i les seves posteriors conseqüències han condicionat la forma d'estalviar a Espanya. L'estalvi de les famílies espanyoles ascendeix, segons fonts del Banc d'Espanya, a 1,77 bilions d'euros, dels quals un 25,4% estan invertits directament en borsa; en fons d'inversió i pensions, un 12,4%; en assegurances, el 9,9%, i un 3,8%, en uns altres.
Els dipòsits bancaris representen el 48,5% restant, és a dir, gairebé 900.000 milions d'euros, la qual cosa suposa per al sector bancari un desitjable pastís al qual no solament no estan disposats a renunciar –ja el posseïxen–, sinó que provaran d'arrabassar el que li pugui correspondre als competidors.
El superdipòsit perd atractiu
Els superdipòsits no seran tan atractius per a l'inversor com ho han estat fins ara a causa del fet que les entitats financeres estan duent la seva particular guerra per captar passiu a terminis que són cada vegada més llargs. Amb una inflació del 3,5% i uns tipus d'interès en una clara tendència alcista, mantenir els estalvis captius més de 12 o 15 mesos podria resultar contraproduent, sobretot si el producte limita la disponibilitat efectiva dels diners. Així, les comissions han augmentat considerablement. Les quotes anuals de les targetes de dèbit i crèdit s'han incrementat de mitjana un 82,6% i un 62,3%, respectivament, en els últims cinc anys. El manteniment dels comptes corrents i d'estalvi ho han fet entre un 36,6% i 38,6%, mentre que l'IPC solament ha crescut el 16,6% en aquest mateix període.
