El G-20 de Cannes

Aquests propers dies estan començant les reunions preparatòries de la cimera del G-20, en què els propers 3 i 4 de novembre aplegarà a Cannes els caps d'estat i govern d'un seguit de països que representen més del 80% del PIB mundial i els responsables dels grans organismes internacionals.

El G-20 no és, però, cap organisme internacional perquè no té ni secretariat ni seu permanent, i és el país al qual toca la presidència rotatòria el que fa les funcions d'organitzar reunions, agenda i programa. La presidència és, per tant, pro tempore. França, que aquest 2011 n'és el president, va heretar la presidència de mans de Corea i la deixarà a Mèxic, que serà l'encarregat de reunir la sessió del G-20 del 2012.

La reunió de Cannes serà la sisena d'aquest format de caps d'estat i de govern ja que, abans, des del 1999, els vint s'havien anat reunint només a partir dels seus ministres d'Hisenda.

La creació del G-20 amb líders polítics va ser una idea de Sarkozy i Barroso, que van convèncer el president Bush que calia donar una resposta forta per la greu crisi econòmica mundial que s'havia desencadenat per la fallida de Lehman Brothers, al setembre del 2008. La preparació d'aquella primera cimera que es va fer a Washington el 15 de novembre del 2008 va crear moltíssimes expectatives. Alguns fins i tot van arribar a dir que a la reunió s'hi refundaria el capitalisme.

Els resultats van ser molt més modestos, per molt que totes les successives reunions del G-20 han llançat impulsos perquè els organismes internacionals (sobre tot l'FMI) anessin millorant certs instruments de governança financera mundial.

Malgrat les diferències de criteri entre els participants, les cimeres que han seguit la de Washington, Londres (2 d'abril del 2009), Pittsburg (24-25 de setembre del 2009), Toronto (26-27 de juny del 2010) i la fins ara última, cinquena, Seül (11-12 de novembre del 2010) han aconseguit que alguns països modifiquessin les polítiques internes segons les necessitats mundials. Al G-20, s'hi han pactat avenços i han dotar diverses institucions mundials de més recursos.

El G-20 ha estat, en canvi, incapaç de donar l'impuls definitiu per aconseguir acabar satisfactòriament la Ronda de Doha de l'Organització Mundial de Comerç –que s'arrossega des del novembre del 2001, poc després dels atemptats de les Torres Bessones de Nova York– i no ha pogut impulsar cap solució global pel canvi climàtic, on els antagonismes entre la posició reguladora europea, els nord-americans que no la volen i els xinesos, que no estan disposats a acceptar normes que puguin estrangular-ne el ritme ràpid de desenvolupament, ha pogut més que les demandes dels grups ecologistes.

D'altra banda, la realitat dels darrers anys és que ha estat el sector privat i no el públic el gran protagonista dels desajustos mundials. És cert que les polítiques monetàries i l'excés de despesa pública de molts governs ha fet augmentar els nivells de deute públic a límits que forçaran que siguin els nostres néts els que hauran d'afrontar-ne l'amortització, però els nivells d'endeutament del sector privat també han estat molt significatius, cosa que ha posat en perill tot el sector financer perquè els bancs han fet préstecs a governs i a empreses que no és clar que puguin arribar a tornar els crèdits que van contraure. Governs i empreses van fer veure properes fallides, quitaments en el deute, esforços de governs –que han de pagar els contribuents– i organismes internacionals per fer front a tot aquest seguit de descapitalitzacions bancàries i restriccions creditícies que fan difícil el creixement.

Contra tota aquesta situació, acompanyada d'alts nivells d'atur i descontentament social pels retalls en l'estat del benestar, els estudis de l'OCDE i més analistes ens mostren una economia mundial afeblida i, sobretot, una economia que no troba el punt d'equilibri entre els que creuen que cal tornar a l'equilibri pressupostari i els que encara pensen que expandir la despesa pública és l'única manera de retrobar el creixement de l'economia mundial.