Ara toca rescatar l'ètica
Els bancs que sobrevisquin tornaran a aspirar que els seus beneficis creixin un 25% o 30% anualment, com va passar en els anys anteriors a la crisi? Els reguladors i supervisors exerciran realment la seva obligació per posar fi a l'arrelada cultura d'enganyar el client amb productes que no coneixen ni entenen els qui els venen?
Ara que per activa i per passiva hem estat rescatats; que els creditors ens vigilen com els mals pagadors i que Europa ens exigeix que ens reformem perquè ens manca tota la credibilitat; ara que ja hem ensenyat les vergonyes, és hora de rescatar l'ètica perduda, la manca de la qual, durant molts anys, ha estat, en gran mesura, la causant de la crisi per què passem.
En els últims anys, moltes caixes d'estalvi i bancs han incorregut en negligència professional; han comès imprudències greus en la concessió de crèdits en l'àmbit immobiliari; s'han autoadjudicat retribucions milionàries, jubilacions i indemnitzacions sempre injustificades, sobretot pels qui van conduir a la fallida la seva institució; han abusat d'una incompetència professional de molts consellers i d'alts directius; han comercialitzat productes de legalitat dubtosa; han estat aplicant comissions i marges d'intermediació abusius. Aquests i altres excessos han originat el gran desprestigi del sistema financer espanyol, en general, i de la banca, en particular.
ACTUACIONS DIVERSES.
La ciutadania està justament escandalitzada i indignada pel fet que -fins a la data- una cinquantena de banques estiguin acusades d'estafes, malversacions, fraus, enganys, etc.
Tot això ha succeït mentre el principal supervisor, el Banc d'Espanya –que sempre ha presumit de ser el més solvent i modèlic del món–, ha assistit aquests desenganys amb absoluta negligència i impunitat, com si es tractés d'un convidat de pedra. Els milers de clients més modestos de les entitats financeres han estat objecte de fraus col·lectius, diàriament i recurrents any rere any, amb una ignorància -potser interessada-, de qui estaven obligats a evitar-los i sancionar-los.
Ara que es coneixen les males pràctiques i els milers d'afectats, és urgent i necessari que el sector financer recuperi l'ètica imprescindible que, tot i que sempre ha de presidir tots els àmbits econòmics, on encara és molt més exigible és en aquells entorns en què es trafica amb diners aliens de titulars diversos, i freqüentment modestos, que dipositen la seva confiança en el saber fer d'aquestes entitats.
No obstant això, sorgeixen dubtes seriosos que aquest desig pugui arribar a ser aplicable. ¿Facilitarà la implantació d'una ètica la reducció de la competència com resultat de la transformació del sector i la consegüent desaparició d'entitats que quedaran reduïdes a una dotzena o, per contra, donarà origen a un oligopoli, com ja va passar en altres èpoques de infausta memòria? D'altra banda, ¿els bancs que sobrevisquin tornaran a aspirar que els seus beneficis creixin un 25% o 30% anualment, com va ocórrer en els anys anteriors a la crisi? ¿Els reguladors i supervisors exerciran realment la seva obligació per posar fi a l'arrelada cultura d'enganyar el client amb productes que no coneixen ni entenen els qui els venen?
RECONCILIACIÓ.
Ja fa molt de temps que els usuaris dels serveis bancaris se senten absolutament enganyats en uns casos, estafats en uns altres i perplexos en tots, quan comproven el malbaratament que encara es porta a terme en moltes entitats “fallides”. En aquesta estratègia, cal demostrar amb seriositat, humilitat i sinceritat una predisposició per canviar un paradigma que mai no havien d'haver abandonat.
Paral·lelament, també és urgent que s'estimuli, es faciliti i es divulgui una pedagogia i que hi hagi més cultura financera dels usuaris ja que, com més gran sigui aquesta, més es limitaran les oportunitats d'abús.
Més models de supervisió
Els escàndols recents i les crisis financeres exigeixen la posada en marxa de models de supervisió que dotin de seguretat jurídica el sistema de control de les entitats que operen en el sector financer. La intervenció d'institucions públiques que supervisin i regulin el sector financer, té justificació, ja que si s'admet que sempre es produiran errors inevitables, aquests es minimitzin, es controlin, es corregeixin i se sancionin, a fi de disposar d'un nivell d'eficiència del sistema, dirigit solament per criteris professionals i ètics, lluny d'interessos personals o de grups interessats.
