El pla de reactivació del Japó
Si la zona del Pacífic s'havia convertit, en les últimes setmanes, en centre de l'atenció política i militar mundial per les amenaces del president nord-coreà Kim Jong Un a Corea del Sud i a les bases nord-americanes, els últims dies l'atenció ha passat a centrar-se en el Japó per raons, certament, diferents. En el primer cas es tracta de les bravates d'un dels últims règims comunistes del món que han sobreviscut a l'ofensiva anticomunista impulsada per la desapareguda Margaret Thatcher, el president Reagan i el Papa Joan Pau II. En el cas del Japó, en canvi, l'atenció del món deriva de l'important pla de rellançament de la seva economia, anunciat pel governador del Banc del Japó, Haruhiko Kuroda, amb unes mesures que han sigut ben acollides pels simpatitzants del keynesianisme enemics dels programes d'austeritat.
Avui limitaré el meu comentari a les mesures engegades pel Japó en el context de la situació econòmica recessiva que travessa l'Imperi del Sol Naixent fa més de deu anys i que no ha trobat millora malgrat totes les mesures d'estímul que han intentat llançar en els últims temps els seus nombrosos i inestables governs.
Cal recordar, per començar, que el Japó és, amb els seus 128 milions d'habitants i una renda per càpita de 45.000 dòlars, la tercera economia mundial. Fins als anys seixanta del segle passat havia estat un exemple de creixement accelerat.
En aquests últims lustres, però, la cosa ha canviat i l'economia japonesa ha estat més o menys estancada malgrat les mesures aïllades de rellançament que s'han anant posant en marxa fins que el tsunami del març del 2011 –amb els seus 20.000 morts i desapareguts i l'accident nuclear que el terratrèmol va generar a la central de Fukushima-Daiichi- va obrir un camí que es va considerar esperançador pels impactes que l'efecte de les inversions per la reconstrucció havia de tenir sobre l'economia japonesa.
La veritat no ha sigut aquesta i el Japó segueix sense créixer i, endemés, moltes de les seves grans corporacions mundials han anat molt lluny en la seva deslocalització cap a països de la zona del Pacífic i –fins i tot- altres àrees del món, contribuint que la seva etapa de creixement ràpid com a fàbrica del món hagi passat a la història a favor de Xina, Vietnam, Malàisia, Singapur... Un ien excessivament apreciat tampoc no ha contribuït a fer canviar les coses.
PUJA EL DEUTE PÚBLIC.
Desencantats per la incapacitat del govern del Partit Social Demòcrata –en el poder 40 anys gairebé ininterromputs- de fer tornar el país al creixement, els japonesos van donar el poder al Partit Demòcrata en les eleccions del 2009, però les coses no van millorar i el desembre passat el Partit Socialdemòcrata -amb Shinzo Abe com a primer ministre- va tornar a obtenir la majoria a la Cambra de Diputats enmig d'uns dubtes no resolts sobre el futur de l'energia nuclear després de la catàstrofe de Fukushima i enmig d'una situació econòmica envoltada de recessió.
Amb aquestes circumstàncies, el nou governador del Banc del Japó ha anunciat un pla monetari amb mesures no convencionals -perquè els tipus d'interès ja no poden baixar més- consistent, bàsicament, en la compra massiva de títols de renda fixa pública o privada per tal d'injectar liquiditat a l'economia per un import de 394.000 milions d'euros a l'any (contra 55.000 com es feia fins ara) que doblarà la base monetària en dos anys. Al mateix temps s'allargaran els terminis de venciment dels títols de renda pública fins als 40 anys per tractar de donar una certa estabilitat al sistema.
MÉS INFLACIÓ.
