El moment econòmic
El nostre defectuós sistema democràtic pateix encara els 37 anys de franquisme
No és fàcil escriure sobre economia en moments en què domina la política. Però cal fer-ho, tot i tenint en compte que els canvis polítics tenen sempre conseqüències econòmiques.
En tot cas, algunes reflexions sobre el moment econòmic
que estem vivint.
Per començar, una referència històrica. Fa 30 anys, el 1985, l'atur a Catalunya era el 22,35% de la població activa, per sobre de la mitjana de l'Estat. Ara tenim una taxa d'atur al voltant del 18% i estem per sota de la mitjana. L'índex de preus al consum, que fixa la inflació, era el 1985 del 8,1%, mentre l'any passat devia ser del 2%. Aleshores sortíem d'una crisi global que havia començat el 1973 i que havia acabat el 1983 a Europa i un any més tard –el 1984– a casa nostra. Van venir aleshores sis anys continuats de creixement econòmic, tot i que l'atur es mantingué. No em negaran que hi ha un cert paral·lelisme amb la situació actual: sortida d'una llarga crisi i atur angoixant, però un creixement del consum, com hem pogut comprovar aquest Nadal, Cap d'Any i Reis. No estic dient que es repetiran ara els anys de bonança, però sí que el moment econòmic actual té precedents. Els qui diuen que la crisi entre els anys 2008 i 2015 no en té, els recordo que la crisi 1973-1984 va suposar una recessió i uns daltabaixos comparables. Afegim-hi que aleshores els tipus d'interès estaven pels núvols i que els preus pujaven més de pressa que els salaris.
Aleshores i ara tenim uns problemes de fons que no hem solucionat: l'increment de les desigualtats econòmiques i socials –ja que la crisi ha afectat i afecta més les classes mitjanes que l'alta burgesia– i l'increment de la pobresa, resultat en bona part d'una immigració que va arribar en anys bons i que ara tenim greus problemes per integrar-la en els nivells d'ingressos mitjans que tenim els catalans d'origen. Tenim problemes polítics, però també en teníem el 1985. El dictador Franco havia mort deu anys abans i l'anomenada transició no es va poder qualificar de democràtica fins al 1978. Personalment crec que els problemes del nostre defectuós sistema democràtic pateixen encara els 37 anys del franquisme. Si no arriba a ser per la nostra entrada al Mercat Comú el 1986, no m'estranyaria gens que estiguéssim vivint un règim falsament democràtic com pot ser
el que viuen ara els russos, després de la llarga dictadura soviètica. Hi ha una cultura democràtica que no s'adquireix en pocs anys. Els catalans, per exemple, tenim una cultura emprenedora que altres zones de l'Estat no tenen per raons d'experiència.
Els problemes que tenim depenen en bona part de nosaltres, però no tots. Mentre escric aquestes línies llegeixo la forta baixa que han experimentat les borses mundials a causa de la pèrdua d'expectatives de la Xina. Aquí els catalans no hi podem fer res. Però ser europeus en el sentit econòmic de la paraula ens assegura que el nostre futur està lligat al dels altres estats europeus. Amb la situació geogràfica que té Catalunya, voler viure fora d'Europa significa envejar el Marroc o Egipte.
