Gran angular

món

La competitivitat de l'economia europea

Dijous passat, 22 de novembre, va ingressar a la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras (RACEF), l'única acadèmia hispànica amb seu a Barcelona, l'actual secretari general de l'organització de cooperació i desenvolupament econòmics (OCDE), Angel Gurria. Com a Mexicà de Tampico que és, el secretari general va ingressar com a membre corresponent per Mèxic.

Amb això, s'incorpora a la Real Acadèmia una figura senyera de l'economia mundial desprès que ja siguin membres de la RACEF figures tan destacades com Giscard d'Estaign o Romano Prodi, o premis Nobel d'Economia com són Eric Maskin, Finn Kydland o Joseph Stiglitz.

La conferència dictada pel Dr. Gurria per ingressar a la Real Academia ha portat per títol An OECD Perspective on the Competitiveness of the European Economy, que ha servit per analitzar molts indicadors referits als països europeus tant de dintre com de fora de la zona euro, composta ara per 17 estats dels 27 que són membres de la Unió Europea.

La perspectiva de l'OCDE permet comparar les dades referides als 34 estats que són membres de l'organització dels quals, per cert, 21 són membres de la Unió Europea (vegeu la peça a part).

Pel que fa a la por que Europa estigui perdent el tren de la globalització i estigui condemnada a la marginació com a conseqüència de l'impuls que han pres algunes economies emergents, queda molt clar que Europa té una alta competitivitat i té, sobretot, moltes alternatives per millorar-la si es continuen les polítiques públiques que hi ajudin, i que l'OCDE recomana, comparant les bones pràctiques seguides per alguns dels estats membres en matèria de polítiques per millorar la lliure i lleial competència i transparència dels mercats: facilitat per crear empreses; suport a la innovació; millora dels sistemes educatius i lluita contra el fracàs escolar; millora en el funcionament del mercat laboral; atracció d'immigrants qualificats; i reforma del sistema fiscal de manera que no desincentivi l'activitat econòmica i que creï, al mateix temps, oportunitats.

Gurria creu en la necessitat que el desenvolupament sigui inclusiu i no margini determinats grups de població, i en aquest sentit, el seu pensament lliga amb el que fa poques setmanes va dir Joseph Stiglitz en el seu discurs d'ingrés a la Real Academia i que tenia com a leitmotiv la lluita contra la desigualtat generada pels abusos dels mercats en el context de la globalització.

El missatge de Gurria és un missatge d'esperança. És cert que estem passant moments difícils per a Europa, una Europa que malgrat les proposicions i suggeriments de més integració que reclamen a la Comissió Europea i el Parlament Europeu, veu com alguns dels seus estats no volen cedir competències a Brussel·les i es mostren reticent a acceptar polítiques de solidaritat, des de les zones més avançades cap a les que ho estan menys. La solidaritat no triomfa avui a Europa ni entre estats ni entre regions, i això no és bo ni positiu per aconseguir un futur més esperançador per tots.

El discurs del nou membre de la Real Acadèmia és un discurs, com dic, d'esperança basat en la idea que no cal buscar un model alternatiu sinó que cal millorar el model que tenim copiant els exemples de les polítiques que han seguit amb èxit altres països de l'OCDE.

Amb això l'OCDE no està sola. Si mirem, per exemple, el que ens diu el Global Competitiveness Report del World Economic Forum, dirigit per Klaus Schwab i el suport de Xavier Sala i Martin, veiem que entre els 10 primers països més competitius del món, la majora són Europeus com és el cas de, per exemple, Suïssa, Finlàndia, Suècia, Holanda o Alemanya i només els Estats Units i tres països asiàtics (Singapur, Hong Kong i el Japó), estan en els primers llocs del rànquing. I això és així per la senzilla raó que són molts els factors de competitivitat que cal considerar com són la qualitat de les institucions, l'entorn macroeconòmic, la salut, l'educació primària, la formació professional o l'eficàcia dels mercats de treball, de capitals o de tecnologia. Aquí, la Xina, per exemple, està molt al darrere dels països europeus més competitius malgrat que per l'enorme dimensió del seu mercat pugui arribar a tenir una economia més gran que l'americana d'aquí a uns pocs anys.

És cert que als països de l'OCDE només s'hi han produït guanys modestos de productivitat a la zona euro, que la productivitat està més o menys bloquejada al Japó, al Regne Unit i als Estats Units i que només ha crescut notablement als països de l'est d'Europa com a conseqüència del seu trànsit del socialisme a l'economia de mercat, però el model d'Europa continua sent un referent d'èxit –malgrat els problemes que actualment la condicionen- per a la majoria de països del món.

Composició de l'OCDE

L'Organització de Cooperació Econòmiques (OCDE), successora de l'OECE -que va néixer del Pla Marshall el 1947- va començar activitats al setembre del 1961, amb 20 estats membres: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Canadà, Dinamarca, Espanya, els Estats Units, França, Gran Bretanya, Grècia, Holanda, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, Suècia, Suïssa i Turquia. Des de llavors 14 membres nous s'han adherit a l'organització: el Japó (1964), Finlàndia (1969), Austràlia (1971), Nova Zelanda (1973), Mèxic (1994), República Txeca (1995), Hongria, Polònia i Corea (1996), Eslovàquia (2000), Xile, Eslovènia, Israel i Estònia (2010). Per altra banda, l'OCDE manté relacions especials amb Rússia, el Brasil, la Xina, l'Índia, Indonèsia i Sud-àfrica. A l'OCDE l'únic ingrés que és possible d'aquí a un futur pròxim és el de Colòmbia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a