crèdit o dèbit

dani colmena

La força d'un xiulet

Dos joves van ser condemnats a pagar una multa d'uns 3.000 euros al final del 2007 per haver cremat unes fotografies del rei a Girona. El tribunal va dictaminar que havien lesionat el dret a l'honor de la monarquia. En aquelles mateixes dates, també es va imposar una sanció d'una quantia similar als dibuixants de la revista satírica El Jueves en considerar que una de les seves portades –segrestada judicialment dels quioscos– havia mostrat el príncep com «un gandul cobdiciós». Un càstig que pretenia ser exemplar i que va acabar resultant una excel·lent campanya de propaganda. La setmana passada, durant la final de copa, devien ser més de 50.000 persones les que van xiular el Rei a Mestalla. Amb premeditació, a més, ja que algunes organitzacions havien recomanat aquest acte de protesta i, fins i tot, havien repartit xiulets entre els aficionats bascos i catalans. Aplicant aquella mateixa normativa i acceptant, com s'ha dit des de molts sectors, que aquell gest va ser una falta de respecte i un atac cap a la monarquia, l'Estat hauria pogut recaptar, calculadora en mà, més de 150 milions d'euros en multes. Suficient per fitxar un Cristiano Ronaldo i mig, per posar un exemple. O per pagar els dinars i sopars dels directius de la Federació Espanyola de Futbol durant els pròxims cinquanta anys.

El pitjor d'aquestes situacions és que generen un debat tan empobrit com esgotador. Es va dir des dels mitjans de comunicació més políticament correctes que escridassar un himne era un reacció autoritària i temerària, gairebé cavernícola, impròpia d'un estat democràtic. Com si en aquesta societat idíl·lica, aquesta fos l'única irreverència. Com si els ciutadans mai se sentissin atacats per la falta de respecte de la mateixa administració. Els que abans repetien com a màquines allò que cap idea política es pot defensar amb la violència, ara, que ja estan per sobre del bé i del mal, decideixen que tampoc es pot cridar, ni xiular, ni protestar. La diputada Rosa Díez, que fa anys era la més progressista i llibertària del país, criticava fa pocs dies el govern espanyol per no «imposar el respecte als símbols de l'ordre constitucional». Per entendre'ns, algú que pensa que els membres de la casa reial són uns ganduls i ho expressa en públic, ha de pagar a l'Estat. I, en canvi, a algú amb responsabilitat política que pretén obligar els ciutadans a mostrar davant d'una bandera una devoció que no senten, se l'aplaudeix. El sistema funciona a la perfecció, perquè durant el temps en què el ciutadà intenta assumir aquestes ximpleries, justificar que un xiulet no és un arma de destrucció massiva, i rebatre les manifestacions més demagògiques i tramposes, la injustícia de fons que es pretenia denunciar, continua produint-se i ja ningú hi pensa. I el ciutadà acaba tan esgotat que la pròxima vegada ja no tindrà ganes ni de xiular.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.