Opinió

De set en set

Joves ardits

Joves que van reorganitzar sardanisme, orfeons i esbarts en ple franquisme

Hi ha una generació clau en la represa de valors de la catalanitat delmats per l’ensulsiada del 1939. Gent que tenia vint anys quan Franco aconseguí culminar amb sang el cop d’estat iniciat feia tres anys. Al capdavant de les promocions del primer temps de postguerra hi anaven joves que optaren per la lluita compromesa en recuperar elements d’identitat cultural. Era el combat possible sota un règim de dura repressió. Un tret comú d’aquells nois: no tenien complexos en endegar iniciatives modestes, vinculades a la sensibilitat catalanista transversal, molt recolzades en la vigoria resistent de les capes socials més senzilles. Eren joves ardits que reorganitzaren sardanisme, orfeons, esbarts. Fa poc ha mort, als 97 anys, un últim supervivent d’aquell esplet: Manuel Cubeles. Va bastir l’Obra del Ballet Popular. Amb Jaume Picas, Josep Benet i Alexandre Cirici Pellicer (el més gran de la colla) va forjar l’Esbart Verdaguer, entitat que renovà les danses d’arrel. Les estilitzaven per tal d’atreure dansaires de totes les classes socials, especialment les més refractàries al ballet tradicional. Eren promotors culturals que tocaven altres tecles: el periodisme quasi tots, i la política, alguns, més tard. La música era un dels eixos que els unia. Compositors i instrumentistes de cobla també hi eren. Fou el cas de Ricard Viladesau, de qui ara hem commemorat el centenari del naixement. A uns i altres els movia aquella Balanguera que “de tradicions i d’esperances tix la senyera pel jovent”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.