Keep calm
El país malalt
Fer servir el verb desinfectar, en política, és una manera ben poc encertada de cultivar la serenor
El 8 d’octubre, en aquell míting antinacionalista farcit de banderes espanyoles i de crides a favor de la pàtria, Josep Borrell va dir dues coses molt interessants. Va afirmar que tenia un amic que vivia a la lluna i que observava Catalunya des del satèl·lit; i, després, va fer un clam a favor de la convivència: “Fa falta que la gent s’expressi amb el màxim de respecte.” El cas de l’amic llunàtic o selenita (o ambdues coses) el deixarem de banda, perquè Borrell té una certa tendència a la poetització quan fa mítings. “Les fronteres són cicatrius que la història ha deixat sobre la pell de la terra”, va dir en aquest mateix acte, que és una afirmació en la qual, ves per on, hi estic força d’acord. O va evocar, en una altra convocatòria unionista, la del 29 d’octubre, que “la música de les fulles mortes, de tons marrons, quan un caminant les trepitja”, un exemple del que significa la vida civilitzada i en pau.
Bé, deixem de banda les digressions i anem al moll de l’os del seu plantejament. El que el 8 d’octubre era un clam a favor de la serenor, poc després, en plena campanya electoral, es va convertir en una atzagaiada d’un gust pèssim que no feia sinó atiar l’odi. Em sap greu, però fer servir el verb “desinfectar”, en política, és una manera ben poc encertada de cultivar la serenor. Com “netejar”, per exemple. Segur que hi ha expressions molt més proclius a l’elogi de la convivència. I segur que es practica molt més el seny que defensa Borrell quan no es recorre a comparacions tan poc elegants com la que, el mes de desembre, va deixar anar arran de la corpulència de Jonqueres.
Més que la desinfecció que reclamava per a Catalunya, però, hi ha un element del seu discurs molt més preocupant. I em sorprèn que no hi hagi cap intel·lectual espanyol que no hagi condemnat sense pal·liatius les seves paraules. Em pregunto per què. Va dir que “si una proporció tan gran de la gent pensa que estaríem millor fora, aquest és un país malalt”. Malalt. Que s’ha de curar, “perquè una societat no pot viure així”. ¿I com es cura? ¿Ho sap, l’amic que viu a la lluna?
