Keep calm
Albert Rivera
Els fets de la concentració de Cs són un tret al peu que acompanyarà el partit taronja en els propers mesos
Quin canvi més bèstia! En cosa de pocs mesos Albert Rivera ha passat de ser considerat per totes les enquestes com el favorit per esdevenir el pròxim president del govern espanyol a arrencar llaços grocs a Alella acompanyat per unes poques desenes d’incondicionals. Certament, la moció de censura que Pedro Sánchez va guanyar contra tot pronòstic a M. Rajoy va tenir en el cap del partit taronja l’altre gran damnificat. Tant que, 100 dies després, el pobre Albert encara no ha estat capaç d’aixecar el cap i recuperar la iniciativa política. Per això, fent un salt al buit, ha lliscat cap a posicions cada cop més extremes, ha apostat per la fractura de la convivència a Catalunya i, fins i tot, ha animat els seus a desobeir l’autoritat de la policia catalana.
Les agressions a la manifestació que la setmana passada Cs va convocar a Barcelona –precisament per condemnar la violència!– són la cirereta del pastís de la desorientació actual del partit taronja. Les excuses de mal pagador en el sentit que l’autor va ser un infiltrat radical queden ridícules davant unes imatges que les desmenteixen. I posen de manifest una certesa inquietant: des de l’octubre passat, a pràcticament totes les manifestacions unionistes s’han produït agressions. I en aquestes agressions hi té una altíssima responsabilitat la política que està duent a terme Cs. Allò que algun dirigent del seu partit va verbalitzar com a “os montaremos un Ulster que os vais a cagar”.
Els fets ocorreguts a la mencionada concentració de Cs són un tret al peu que acompanyarà el partit taronja en els propers mesos. Per desgràcia, si l’agredit hagués estat un càmera o una periodista de TV3 o Catalunya Ràdio –com ha passat altres vegades– la repercussió de l’incident seria molt menor. Sobretot perquè, lamentablement, massa gent hi buscaria atenuants. Però l’atac a un periodista de Telemadrid que només volia fer la seva feina traspassa qualsevol de les fronteres de la tolerància. I de l’odi, encara que Rivera o Arrimadas s’entossudeixin a no considerar-ho com a tal.
