Opinió

LA CRÒNICA

Mosquits i humans

Encara que no estiguem en plena naturalesa, a la ciutat també hi ha mosquits. En aquesta tardor calenta, els mosquits no acaben de desaparèixer. Són molts els meus companys que es queixen de l’estiu que han passat perquè els mosquits els han crivellat a picades. A casa com arreu, ens classifiquem en dues categories: aquells a qui mai o poques vegades ens piquen els mosquits i aquells altres que van plens de picades. Hi ha una mena de mosquit, més petit que el mosquit tigre, remenut, que es mou a tocar de terra que pot destrossar-te les cames i els turmells. Passa desapercebut, a l’horabaixa, i el malestar que et genera és important. Amb la baixada de les temperatures els podem trobar dins dels habitatges, on cerquen refugi. Haig d’aclarir que jo soc del grup d’aquells a qui els piquen poc. Sembla que l’estratègia que segueixen per trobar la víctima té a veure amb unes característiques molt especifiques, l’olor. El diòxid de carboni que desprenem, més a la nit que de dia, els orienta i els dirigeix a l’objectiu. Com que no tothom desprèn la mateixa concentració de diòxid de carboni, aquest fet diferencial fa de les persones més susceptibles o potencialment atacables. La pregunta clau és: com sé jo que desprenc més diòxid de carboni que els del meu entorn i què puc fer per disminuir-lo. Aquesta resposta potser no la sabrem, però la clau es troba en la metabolització que fem de l’energia que ingerim i de la transpiració-respiració que generem, diferents d’una persona a l’altra. Però no ho podem saber sense fer anàlisis experimentals. L’altre component que orienta en la pessigada del mosquit, un cop detectat el diòxid de carboni, és la calor que desprenem. Com que mengen de la nostra sang, l’escalfor és més alta on hi ha més sang concentrada i superficial. Les reaccions de picor tenen més a veure amb el grau en què ens acostumem a les picades i a les reaccions conseqüents. Ens immunitzem amb el pas del temps. Passa una cosa semblant amb les picades d’abella.

Els humans reaccionem de forma semblant a com ho fan els mosquits. Ens orientem cap al sexe contrari a partir de les feromones que desprèn l’altre i que ens atreuen especialment sense saber gaire per què. És una reacció pròpia del món animal, sobretot dels mamífers, que, en les èpoques de més intensitat hormonal, faciliten l’aparellament. En la supervivència i el manteniment de l’espècie hi ha la causa de les olors naturals que, per la modernitat i la higiene, hem perdut i substituït pels perfums i les colònies. L’escalfor és també un motiu d’aproximació. L’augment de la temperatura i de la suor quan ens atreu molt l’altre és la preparació per a l’aparellament malgrat que la racionalitat molt sovint l’atura. Són, tot plegat, respostes biològiques, de supervivència, innates, regulades per estructures biològiques molt complexes ubicades al cervell primari entre les quals hi ha l’alimentació, i per tant la gana, la set, també l’aparellament, la por, les emocions i moltes funcions cerebrals que actuen amb preferència respecte d’altres. Al final, poques coses ens separen dels mosquits, amb qui compartim gran part del genoma. Les dificultats per canviar aquestes situacions, les del mosquit, vull dir, són producte de les adaptacions que aquests fan respecte al medi, canvis als quals nosaltres els humans tenim poc a fer. La dels humans, respecte del sexe contrari, tampoc. Hauríem de retrocedir a l’època en què la higiene era precària i que el perfum compensava les olors naturals i no gaire agradables, segons els casos, que desprenien els humans, segons podem saber.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia