Opinió

Caiguda lliure

De què parla la poesia?

“Camps Mundó entén el poema com un text de cognició, paraula tremebunda

L’editorial empordanesa Llibres del Segle ha assumit una empresa grandiosa reservada només als valents: ha agafat els catorze llibres de poesia que Carles Camps Mundó (Cervelló, 1948) ha anat lliurant a la impremta des del 1988 i els ha ficat a dins d’un sol volum, abrigats amb un títol, La mort i la paraula, que és com un llençol fi que fa estremir. No és gaire corrent que l’obra completa dels nostres poetes sigui reconeguda amb un estoig tan acurat i categòric, a menys que es tracti d’un cadàver pertinentment canonitzat o d’algun “poeta nacional” o amb aspiracions de ser-ho. Carles Camps Mundó no pertany a cap d’aquests rangs, sinó a un de més infreqüent, encara que no extingit del tot, i molt més interessant des de tots els punts de vista. És, doncs, un solitari, un marginat? No: tampoc cal acabar reivindicant el martiri. Camps Mundó és un poeta que ha publicat amb segells importants i que ha guanyat premis de prestigi, com el Carles Riba el 2009, el Serra d’Or de la crítica el 2014, o el Vicent Andrés Estellés el 2017. Té una obra, per tant, apreciada en els cercles diguem-ne d’influència, però no és un autor que cotitzi en el panteó instituït. Potser és perquè a ell tant se li’n dona, i per entrar en aquesta classe de recintes de marbre cal posar-hi una mica de voluntat.

Sam Abrams suggereix en el pròleg a la present edició que la reticència davant una obra tan instruïda com aquesta, que s’allunya dels missatges tous de certes antologies amoroses o de proverbis mundans, es deu al fet que Camps Mundó “pensa en vers”, seguint una fructífera tradició que agermana filosofia i poesia, a la manera de Benjamin, Zambrano, Rilke o Celan; és a dir, que entén el poema com un treball de cognició, paraula tremebunda que fa córrer fins a la botiga de la primera cantonada a buscar un reconstituent. Això de rumiar, sigui en vers o en prosa, no té gaire bona premsa, a menys que sigui en forma d’eslògan (fem-ne via, sisplau) i, preferentment, musicat (tant per tant, que hi hagi alegria). Però potser ens espantem amb massa facilitat. Posem uns versos com aquests: “Només l’amnèsia et prepara per morir. / T’has d’arrencar la veu, treure’t del cap que vius. / Mutilar-te d’oblit.” Què és el que no s’entén, d’aquest enunciat? I d’aquest altre?: “Sempre l’eufemisme dels noms. / Sempre no poder dir les coses com a cosa i prou. / (Riu no serà mai aigua de cap riu.) / Les paraules no són sinó l’absència del món.” Ja les tenim aquí, la mort i la paraula. Tot el llibre hi balla en cercles. A molts potser els espanta la poesia perquè parteixen del prejudici que es recrea sàdicament a formular l’obvietat de manera enrevessada, però sovint no fa sinó desvelar, amb una aguda claredat, allò de què preferiríem no saber res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.