Full de ruta
La venjança i la justícia
El judici va desmuntant la ficció èpica de Llarena; la mala notícia és que ningú sap si servirà de res
El temps resoldrà l’única incògnita real del judici al procés que se celebra al Tribunal Suprem, que és si a Espanya la raó d’estat està per sobre de la justícia, l’estat de dret i la democràcia. Que la instrucció del jutge Llarena va ser una farsa sense rigor, polititzada i abusiva per poder tancar a la presó els líders socials i polítics de l’independentisme sense judici ni sentència, ja se sabia. Ara, dia a dia, veiem com la vista oral desmunta peça a peça aquella ficció èpica rescatant de l’oblit els fets reals. I arribats aquí, el que tothom es pregunta des de fora és si això, ni que sigui per decantació, servirà per desmentir els que creuen que la sentència està decidida des del dia 0.
El govern va impulsar un referèndum perquè els catalans poguessin expressar la seva voluntat respecte a la independència, això és cert. I milions de ciutadans, per raons diferents, se sentien implicats i partícips d’aquesta iniciativa democràtica, fins al punt de protestar pels intents d’impedir-lo, de participar en la logística de l’1-O, de votar i fins i tot de rebre coces i cops de porra de la policia; això també és cert. La distància sideral entre això i les peticions d’entre 15 i 25 anys de presó per als acusats només l’expliquen les ganes de venjança i la necessitat de reprimir un moviment social de base àmplia, transversal i creixent que qüestiona l’statu quo de l’Estat espanyol, heretat del franquisme i blanquejat per la Constitució del 1978.
És evident que les desenes de milers de ciutadans concentrats el 20 de setembre del 2017 davant de la conselleria d’Economia no van anar-hi a impedir la tasca de la comitiva judicial, ni a agredir la secretària judicial, ni a enfrontar-se amb la Guàrdia Civil, ni a assaltar la conselleria, ni a utilitzar la violència en cap sentit. El mateix es pot dir dels que van sortir a omplir col·legis, a votar i a oferir una resistència passiva per defensar la democràcia l’1-O. El fiscal tampoc ha aconseguit desmentir Montoro quan va dir que no es va pagar el referèndum amb diner públic. I el major Trapero ha fet caure de l’equació la complicitat dels Mossos amb el referèndum i amb el govern. Més enllà, hi ha les realitats paral·leles i l’instint de marcar paquet.
