Full de ruta
Referèndum multinacional
Que els governs i parlaments de diverses nacions sense estat de tres o quatre grans estats europeus projectessin de forma conjunta i efectiva la reivindicació del dret a l’autodeterminació podria suposar un terratrèmol polític que apel·laria directament al conjunt de la Unió Europea
Els partits unionistes espanyols acostumen a situar els referèndums del Quebec i d’Escòcia com a excepcions en el món occidental. Obliden tot sovint altres casos, com el recent referèndum de Montenegro, que el 2006 va permetre la independència d’aquest territori de Sèrbia; el més antic, del 13 d’agost de 1905, que va donar la independència a Noruega respecte de Suècia, o la separació que van acordar Txèquia i Eslovàquia el 1993. Ara resulta evident l’emergència actual d’aquesta exigència en moltes nacions sense estat d’Europa. Amb el lema “El futur d’Escòcia en mans dels escocesos”, la primera ministra Nicola Sturgeon ha obert la campanya per posar en marxa un segon referèndum justificat pel Brexit. El primer ministre britànic, Boris Johnson, ja l’ha rebutjat, però, a l’espera del resultat de les eleccions de desembre, caldrà estar atents a l’evolució d’aquest conflicte i a la determinació escocesa de tirar endavant la nova consulta. Perquè podria ser el moment propici per materialitzar un front internacional europeu a favor del dret a l’autodeterminació en què Catalunya i Escòcia fessin pinya, sense que sigui descartable l’afegit del País Basc si la pressió popular tomba les reticències del PNB d’obrir aquest meló. La possible incorporació de Còrsega –on ara mateix governa les institucions de l’illa la coalició de nacionalistes i independentistes liderats per Simeoni i Talamoni– portaria la qüestió a un tercer estat europeu, França. I no es pot oblidar que malgrat el jacobinisme francès, la República ja prepara un segon referèndum d’independència a Nova Caledònia pel 30 d’agost o el 6 de setembre de 2020. Sense oblidar altres casos com el de les Illes Fèroe a Dinamarca. Que els governs i parlaments de diverses nacions sense estat de tres o quatre grans estats europeus projectessin de forma conjunta i efectiva la reivindicació popular del dret a l’autodeterminació podria suposar un terratrèmol polític que apel·laria directament al conjunt de la Unió Europea. Pensar, doncs, en un front de nacions sense estat que intenti forçar un acord global que reguli l’exercici de l’autodeterminació en territori europeu potser no és una quimera, i posaria en un complicat compromís internacional aquells estats que pretenguessin continuar negant unilateralment aquest dret als pobles que l’integren.
