Opinió

Tribuna

El mirall trencat

“Ningú no sol marxar d’on és respectat i ben tractat. Com tampoc ningú hauria de voler conviure amb qui té clar que no pot compartir projectes ni futur.

Els polítics de tots colors estan mirant de resoldre el sudoku dels resultats electorals. No ho tenen fàcil. El mirall que reflecteix la realitat catalana s’ha esmicolat i ara cal paciència i traça per recompondre el panorama d’un parlament que ha de decidir el nou govern.

Dos líders s’han aventurat, des de la mateixa nit del recompte, a mostrar-se disposats a intentar la investidura: Salvador Illa i Pere Aragonès. Caldrà veure qui juga més bé les cartes. Un ve del ministeri i l’altre, de la presidència en funcions. Segur que tenen prou experiència i capacitat per negociar. I encara tenen una altra cosa en comú: tots dos van ser alumnes de l’Escola Sant Jordi de la Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona. Illa, a la Roca del Vallès; Aragonès, a Pineda de Mar.

Les escoles Sant Jordi van néixer a finals dels seixanta. El president de la Diputació de Barcelona era Josep M. de Muller i d’Abadal. A les acaballes del franquisme, des de la Diputació, va intentar recuperar el catalanisme històric. El seu mandat es caracteritzà per una especial atenció a la cultura del país. Va iniciar els cursos de llengua catalana a les biblioteques populars i s’organitzà el primer homenatge, després de la guerra civil, a Prat de la Riba. Aconseguí una aproximació entre les quatre diputacions catalanes amb l’objectiu de crear una mancomunitat de serveis i va ampliar la Xarxa de Biblioteques Populars. Això està escrit. De les escoles Sant Jordi –Pineda, la Roca i Montbau, per començar– no se’n parla. Però és evident que, a través de l’obra social de la Caixa de la Diputació, De Muller estava creant una xarxa d’escoles catalanes hereves de la tradició pedagògica de la Generalitat republicana. No hi escatimà empenta ni diners. L’esforç va decaure uns anys més tard, amb la presidència de Samaranch, potser perquè es va anar imposant la idea que l’administració catalana assumís, com va ser, tota la xarxa pública d’ensenyament. Val a dir que les escoles Sant Jordi foren un model de modernitat, d’exigència pedagògica, de catalanitat i d’un sorprenent esperit democràtic.

Ara tots ens preguntem qui ha de formar govern. I la resposta és difícil. Perquè només hi ha dues opcions: una d’independentista, aplegant ERC, Junts i CUP; i una d’esquerres, que ajunti PSC, ERC i Podem. Però, perdoneu, primer cal fixar els objectius del nou govern. Davant la tossuda i rocosa posició del poder central, la Generalitat, si se sent prou forta, pot plantar cara exigint amnistia immediata i referèndum d’autodeterminació. En aquest cas, el primer tripartit és obligatori. Però, i si no se sent prou forta? Per negociar, pactar i conviure, el segon tripartit, el d’esquerres, podria intentar aconseguir els indults, els canvis en les lleis penals de rebel·lió i sedició que amorosissin la situació dels represaliats, i potser una promesa d’estudiar una futura consulta. Ara uns direu que la primera opció és suïcida, que equival a donar cops de cap a la paret, perquè la força és a Madrid. Els altres sabreu que la segona no resol el problema de fons i que només allarga una agonia que ja dura massa. Estic d’acord amb tots dos.

De manera que són els dos antics alumnes de les escoles Sant Jordi els que tenen el dilema a les mans. Potser cal tornar a la infància. Amb bona voluntat i talent tot és possible. Ja que parlem d’història, Macià fou capaç de pactar amb Madrid quan semblava impossible. I Maragall també va trobar camins d’entesa en moments d’incertesa. Us els imagineu ara l’un davant de l’altre? No serien capaços de trobar una fórmula que permetés mantenir un estat espanyol en el qual als catalans no se’ns exigeixi deixar de ser-ho i, a més, pagar-ne la factura? Si la trobessin, llavors no hi hauria cap problema en fer la consulta. Ningú no sol marxar d’on és respectat i ben tractat. Com tampoc ningú hauria de voler conviure amb qui té clar que no pot compartir projectes ni futur.

Que la situació actual és insostenible ho diuen les urnes cada vegada que en tenen l’oportunitat. Ho sabem. La sortida l’hauria d’oferir un acord a Catalunya. El país mereix que els que poden s’hi posin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.