La processó judicial del PP
La confessió del que fora gerent i tresorer del Partit Popular durant 19 anys (1990-2009), LuIs Bárcenas, respecte al finançament irregular del partit, l’existència d’una doble comptabilitat i el cobrament de sobresous en negre per part de càrrecs del partit i responsables públics ha obligat, finalment, la plana major de l’organització durant l’últim quart de segle a desfilar davant del jutge per respondre de la seva quota de responsabilitat en aquest tèrbol afer. Dimarts van ser María Dolores de Cospedal, Francisco Álvarez-Cascos i Javier Arenas, i ahir va ser el torn dels expresidents del govern i del partit, José María Aznar i Mariano Rajoy, que com era d’esperar també ho han negat tot; que hagin cobrat res, que coneguessin l’existència de la caixa B i que els seus noms estiguin reflectits en els famosos ‘papers de Bárcenas’. El que no poden negar ni amagar darrere d’una compareixença telemàtica i d’una mascareta que els tapa mig rostre és que la petita part que explica l’exgerent del partit encaixa al mil·límetre en el tot d’un PP ja condemnat per corrupció en el primer cas Gürtel i amb uns quants judicis pendents encara també per corrupció.
Segur que els jutges faran la seva feina, però resulta inconcebible que ningú de la direcció del partit sabés res dels diners que finançaven les activitats i les campanyes del seu partit. Negar-ho per sortir-ne indemne resol el problema individual de cada un d’ells, però no resol l’estigma del PP que ara lidera Pablo Casado, que ha estat condemnat als tribunals i a les urnes i que no aconseguirà la regeneració que vol i necessita amb un cap de turc, un canvi de seu i un inversemblant “jo no en sabia res”. El PP representa una part molt important de la societat espanyola i per tant segurament és un actor necessari, però per poder recuperar la credibilitat i fer la seva feina necessita passar comptes amb la justícia i amb la societat, fer net, i demostrar amb fets que no entén la política com un mitjà per fer diners.