Opinió

Raça humana

La desgràcia d’haver nascut

Cafarnaüm, ciutat de Jesús, condemna dels miserables, nom d’una pel·lícula de la directora libanesa Nadine Labaki que comença quan Zain, de potser 12 anys, demanda els seus pares per haver-li donat la vida sense estimar-lo. Una pertorbadora crònica no apta per a cínics –deia Kapuscinski sobre el nostre ofici– que ens qüestiona com a adults si efectivament estem capacitats i tenim dret a portar fills al món. Zain ens ensenya l’extraradi de Beirut –podria ser el de moltes altres urbs–, on sobreviuen sempre a punt de liquidació els residus del nostre model de progrés: pobres, migrants, dones maltractades sense rumb ni aixopluc, criatures del carrer, un munt de fugitius invisibles d’una violència que no té treva, amb els carronyers ensumant, enganyant, rematant. Zain és la desgràcia d’haver nascut; és la ràbia contra uns genitors que envien la germana a morir de matrimoni infantil a canvi de quatre gallines per agafar forces i continuar procreant; és l’astúcia esmolada com a única emparança dins de l’infern; és la tendresa que cuida el quasi nadó d’una refugiada perduda sense papers. Zain, la lletra menuda de tantes guerres, personifica els infants palestins massacrats per la inclemència de David, les víctimes soldat –al camp de batalla, al llit dels senyors– o aquests menors que travessen fronteres a cavall de la desesperació i de les màfies –i dels interessos d’alguns governs que els converteixen en moneda de canvi. Amb Zain anem, no sé on, no sé on ens farien cas, a denunciar que aquesta humanitat no té dret a portar més sofriment al món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.