El meló Elsa Artadi

L’àvia Neus els flairava i palpava un parell de vegades. Decidia quin estava a punt per a la menja pressionant-li suaument el cul, la punta contrària des de la qual el capoll uneix el fruit a la planta. Tenia una ràtio altíssima d’encerts en la tria, encara que aquells anys la paraula ràtio no era al vocabulari i en el benentès que ens sentíem més de Colonge que de Calonge i que tendíem més a menjar molons que melons. Digressions a banda sobre els orígens i la llengua dels ancestres, deixaré constància que just abans de triar la peça l’àvia sempre cantava la lletania de la prudència: “Un meló és una capsa tancada. No se sap què serà fins que s’enceta.” En el marasme d’interpretacions i suposicions que ha generat l’anunci d’Elsa Artadi de dimecres, vull pensar que l’Artadi ha decidit deixar de prosperar i obrir el meló en unes properes municipals. Perquè els polítics són com els melons. No se sap què de veritat fins que s’enfronten directament als ciutadans a les urnes i sotmeten la gestió al referendament. Fins llavors són una capsa tancada. A vegades tampoc és garantia de res i ja sabem que s’han proclamat guanyadors autèntics raves. Independentment del que hagi ocasionat la decisió, en veus la necessitat si et mires la trajectòria de la renunciada vicepresidenta. Sempre “designada”. Res lluitat al vot popular. El més a prop que ha estat d’obrir el meló és anar de dos de Forn. Ben triat, voler guanyar-s’ho a pols.