Ni l’hem estrenat

Vaig escoltar ahir amb deteniment i molt de respecte, sobretot molt de respecte, els raonaments de Carme Forcadell per avalar els dos anys de diàleg i concòrdia. L’expresidenta de l’ANC i del Parlament assenyala que “res indica que la via unilateral tingués èxit i que res indica, quatre anys després, que ara en tingués, perquè no ha canviat gaire res”. No entra a analitzar les causes del fracàs, perquè diu que li falta informació, però no deixa cap escletxa en el raonament i en la seva posició. “El 2017 es va provar la via unilateral i no va anar bé. Es va crear molt dolor i frustració i ara estem en aquesta altra via. Provem com va i després parlem-ne.” És a dir, que Carme Forcadell defensa el marge de dos anys de la taula de diàleg i recorda que la via unilateral “va sortir malament”. Estic amb ella amb el marge de dos anys, encara que no tinc cap confiança en la taula de diàleg. “Provem com van aquest dos anys” i després parlem-ne, diria jo. El marge de dos anys el necessitem per guarir ferides, les múltiples ferides de tot tipus que ens han infligit i ens infligeixen, després del 3-O del 2017, un adversari desbocat i, a vegades, el foc amic. El que no puc compartir és que la via unilateral sortís “malament”. Quina via unilateral? La independència proclamada i suspesa en el mateix moment de la proclamació? Això és la via unilateral? Va anar malament, és cert, presidenta; però la via unilateral no es va usar. Està per estrenar