Articles

Puja aquí

ZP i la lletra petita

“Si Zapatero va dir allò que aprovaríem l'Estatut que sortís de Catalunya va ser perquè confiava que Maragall respectaria l'acord sobre l'abast competencial a què havíem arribat els socialistes a Santillana del Mar. El que passa és que Maragall no va actuar lleialment”. És paraula de Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que fou incombustible president d'Extremadura i flagell de catalans i altres males bèsties, a qui mai enyorarem prou.

Tan interessants declaracions van ser publicades diumenge passat al benemèrit diari El País, en un extens massatge tailandès (també anomenat reportatge) dedicat a la figura, el pensament, l'obra i les omissions del president Rodríguez Zapatero (si és que els termes “pensament” i “Zapatero” no formen oxímoron, tal com succeïa amb els navarresos, segons Unamuno). En el moment de màxima tensió dramàtica, Zapatero confessava que la crisi li havia fet passar “nits sense dormir”. Després aclaria que de fet va ser una, del 9 al 10 de maig. Déu n'hi do els desvetllaments d'aquest bon home pel bé d'Espanya. Però no patiu que no s'hi deixarà la salut: també ens revela que corre “deu quilòmetres diaris camp a través”. Quan es jubili de president, podran quedar amb Aznar per anar a fer abdominals plegats.

Però tornem a la intervenció de Rodríguez Ibarra. Ja ho veieu: tot aquest temps lamentant-nos de l'enganyifa de Zapatero, i ara resulta que és Maragall qui va ser deslleial amb el líder del PSOE. I és que Maragall, ai las, no s'hauria cenyit als dits acords de Santillana del Mar, cosa que el convertiria en deslleial i mereixedor de la defenestració (política, s'entén), com prou es va veure. El problema és que en els acords de Santillana del Mar tampoc no hi havia a què cenyir-se, perquè consistien en una vaporosa invocació a un suposat esperit federalista que cadascú, dins la molt plural família socialista, va entendre com li va donar la gana. Si d'alguna cosa es pot acusar Maragall és d'haver-ne fet la interpretació que no va resultar vencedora: en lloc de la federalista que ell defensava, es va imposar la involutiva d'Ibarra. Vae victis, que significa doncs ara et fotràs.

L'interessant, però, és que Ibarra ve a dir que Maragall va fracassar perquè no va fer cas de la lletra petita. El famós apoyaré anava amb lletra petita. Tot, en Zapatero, va sempre acompanyat de la seva corresponent lletra petita, i per aquí és per on vénen els daltabaixos que acostumen a derivar-se dels pactes que es fan amb aquest home. Ara, per exemple, ha dit que es deixarà “la pell” per recuperar els preceptes mutilats de l'Estatut. A banda que la simple idea de continuar negociant l'Estatut resulta obscena a aquestes alçades, fixem-nos que no va especificar a quina pell es referia: molt em sembla que a la lletra petita deu constar que es tracta de la nostra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia