El voraviu
Catalunya de Bambi
Zapatero allarga l’etapa del diàleg i la concòrdia a quatre o cinc anys
La memòria és selectiva, molt selectiva. Ho va emmarcar a la perfecció el periodista Manuel Ibáñez Escofet en el títol de la seva obra pòstuma. La memòria és una gran cementiri (1990). Per això els gerros xinesos de la política estarien millor embalats i ben protegits de la desmemòria a les prestatgeries del museu. És el cas de ZP, Bambi o el Superheroi de les Civilitzacions, com preferiu catalogar-lo; aquell president espanyol amb el qual va començar tot. Recordeu la campanya de les catalanes del 2003? Dimecres 13 de novembre. Palau Sant Jordi. Míting central de Maragall. “Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya.” Recordeu com va anar? Ell no! Quan ell processa el xip català (dijous ho va fer i s’hi va esplaiar) troba que tot va començar el 2010 amb la sentència de l’Estatut al TC. Creu que aquests han estat onze anys “de fractura seriosa, política, econòmica i social”, i la seva previsió és que “reconstruir això porti almenys quatre o cinc anys”. Es veu que ara ja no anem cap al famós xoc de trens i que hi ha dos elements “fonamentals” per al retrobament que “en aquests moments comencen a coincidir”. El primer, segons ell, és que “els independentistes saben que la independència no és viable i que ho han d’interioritzar”. El segon, ha dit, és que “hi ha un govern disposat a prendre la iniciativa i treballar pel retrobament, és a dir, aproximar-se”. Ni memòria, ni vergonya, i espero que cap visió de futur.
