Aquí, la butxaqueta

Des de dalt del seu cavall blanc (cavall alat, segurament), Pedro Sánchez ens veu com nens de primera comunió dels anys seixanta. “Senyoret de tal i de tal, per servir Déu i vostè, i aquí tinc una butxaqueta, per si m’hi vol posar una pesseta”, varen ensenyar-nos a dir les àvies Neus, quan preparàvem la primera comunió i com a alternativa al catecisme de lletania que memoritzàvem amb les monges i amb mossèn Pere. En David Portabella, en la seva crònica d’ahir, “ Sánchez reorienta el diàleg amb Catalunya a l’economia ”, explica, ras, curt i magistralment, quin és el nou panorama que s’ha obert per al país a la Villa y Corte. Contra referèndum, fons Next Generation de la Unió Europea. Contra amnistia, Perte del cotxe elèctric. Contra l’autodeterminació, nova llei de les start-ups. Tot amanit amb els vint punts de Mas, els punts afegits de Puigdemont i Torra, i de sobreprima, els Jocs Olímpics d’hivern de llaminadura amb el cafè. El Súper de La Moncloa ha interpretat (per alguna cosa deu ser) els dos anys de calma i contemplació que s’ha donat la coalició de govern independentista com que, una vegada més, tot s’acabaria que passaríem la bacina, que li ensenyaríem la butxaqueta on ha de posar la pesseta o que, com a bons salpassers, li conjuràvem els mals esperits (moció de censura, investidura i pressupostos) a canvi d’una dotzena d’ous, un pollastre o un conill, que era el que s’estilava a l’època del salpàs.