A la Tribuna Exili i oblit del dilluns dia 19 el Sr. López Burniol ens acaba dient a l’últim paràgraf: “Encara que avui no hi ha formalment entre nosaltres ni ostracisme ni desterrament...”, després d’una llarga caminada escrita on juxtaposa exili a ostracisme i desterrament. I ens parla d’oblit. L’exili, sigui voluntari o forçat, només té en comú amb l’ostracisme i el desterrament una cosa: no agrada al poder, a qui no li agrada la llibertat d’expressió política, perquè el desborda.

Sí que és cert que la memòria de l’exili és incòmoda. Per a Espanya. I aquesta memòria creix en incomoditat quan en aquest moment els nostres exiliats tenen presència al Parlament Europeu en el seu rang d’eurodiputats.

Tot el que per a Espanya és incomoditat, és orgull i estima, mai oblit, per a una gran part dels catalans que tenim molt presents els presidents Josep Puig i Cadafalch, Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla, Josep Tarradellas, Jordi Pujol (confinat a Girona) i Carles Puigdemont.