Opinió

Tribuna

L’àngel de la llar

“Ser dona no pot ser viscut com un problema però tampoc com una solució per a la societat

Sortosament, si preguntem a joves de vint anys què els suggereix l’expressió “l’àngel de la llar”, probablement no ens entendran. Però moltes dones han sentit que eren elles, les dones, l’àngel de la llar. Si bé l’expressió pot arribar a ser concebuda com una vel·leïtat poètica, el que implica és mutilador per a la dona en la vida pública. El concepte ja engloba que no es pot ser l’àngel de la llar i l’àngel de la professió. O una cosa o l’altra.

La dona (entesa com a esposa i mare, com si no hi hagués vídues, solteres o separades sense prole) ha estat ancestralment el catalitzador de la casa. Sense ella, tot s’ensorrava, des dels valors ètics i espirituals a les lògiques pràctiques i mundanes. Arribats a l’època franquista, però també ja en democràcia, aquest àngel de la llar persistia com a figura. I era naturalment més feble, físicament i psicològicament, que l’home. L’home proveïa fora de la llar perquè se suposava que ella no estava preparada per entrar en el món laboral. Les seves ocupacions a casa com a esposa, mare o filla ho impedien. Estava tutelada. Pensem en el ritual del casament religiós: la dona entrant agafada al braç del seu pare (tutor), per acabar en braç del seu marit (el nou tutor). L’àngel de la llar no era un invent tradicional de les religions. També el van acceptar els moviments anarquistes. Ho explicava ja perfectament Mary Nash el 1976 quan recordava la visió de Prouhdon, pel qual la funció de la dona es limitava a ser gestadora i nodridora, i considerava que la dona era físicament, moralment i intel·lectualment inferior. La funció de la dona en la societat provenia de la seva biologia.

Per tant, aquest àngel de la llar no és un invent nord-americà per vendre torradores i electrodomèstics als anys cinquanta del segle passat, ni una invenció retrògrada religiosa. També és compartida pels llibertaris que lluitaven per alliberar tothom dels jous històrics i dels llasts culturals. La dona ha estat històricament un problema per a tothom, per a les dretes i per a les esquerres, per la seva indestriable unió a la funció natural i social: cuidadora, essencialment. Companya, assistent. A ningú se li ha passat pel cap que la dona hagués de tutelar l’home i gestionar-li el sou. La dona com a subjecte incapaç i, per descomptat, no com a subjecte polític. La dona com a criatura o feble o perversa. Acabo d’entrar a la Real Academia de la Lengua i encara sosté que un home públic és un home que treballa i una dona pública, una prostituta. De fet “dona pública” és un concepte que en aquest diccionari està entre “dona orquestra” i “pobra dona”. Deu anar així per ordre alfabètic, però certament segueix anant així per ordre ideològic.

Canvien les lleis però persisteix el problema. Però com advertia Betty Friedan a La mística de la feminitat ja en el llunyà 1963, que hi hagi més electrodomèstics també implica que hi ha més esclavitud: s’han de rentar, s’han de fer servir. No s’han trobat fórmules col·lectives massives per equilibrar la productivitat i no esgotar les dones. Sí que hi ha maneres de viure alternatives i gent que s’autoorganitza relativament bé. A casa uns amics austríacs tenen una sola rentadora per a tot l’edifici. Uns altres amics compren col·lectivament per a tot l’edifici. Són petites iniciatives que milloren. Però el sistema segueix essent pervers. La consciència dels homes davant aquestes desigualtats és molt més gran que anys enrere. Hi ha dones que poden triar no entrar en la vida productiva i es volen quedar a casa. Si és una tria, han de poder-ho fer, també. La dona ha de poder escollir i compaginar, gran verb que amaga uns esforços titànics quan es conjuguen en femení.

Tenim noies de trenta anys que viuen en silenci la seva angoixa perquè no veuen si podran promocionar a les empreses i ser mares de la mateixa manera que els seus companys o parelles. Les que ja estan acabant la seva carrera laboral miren enrere i, repassant tot el que han deixat, no saben si compensa la renúncia a la qual han estat sotmeses. Les teòriques ens expliquen que fins d’aquí a 156 anys no s’arribarà a la suposada igualtat. Per tenir un món millor, no es pot viure resignat. Les polítiques públiques han de ser molt més agosarades i posar facilitats perquè es visqui millor. Els àngels, si ens agraden, que siguin de la llar però no només arquetips femenins. I que hi hagi àngels de la feina, i del lleure, i del que es vulgui. No es pot seguir construint sobre el sacrifici de la meitat de la població. Sembla una evidència. Oferiu-nos més campanyes, referents, formacions, ajuts, consciència, presència i imaginació. Ser dona no pot ser viscut com un problema però tampoc com una solució per a la societat. Ser dona ha de ser una benedicció per si sol, no només pels lligams que comporta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia