Opinió

De set en set

Sobiranies energètiques

De vent i de sol, a Catalunya en fa pràcticament arreu. Un potencial per al desplegament de dues de les energies renovables tecnològicament més avançades que no és gens menyspreable. Ja ho voldrien molts països. No obstant això, el novembre de fa 21 anys, el govern de Jordi Pujol presentava un decret i un mapa d’implantació de l’energia eòlica que dividia el país en tres zones: excloses, condicionades i d’implantació. I final. Ni impuls a la innovació, ni mesures compensatòries al territori, ni foment de l’autoconsum... L’objectiu era l’autorització de tots els projectes que les elèctriques consideressin, en les quatre comarques més desfavorides i despoblades. La massificació no n’ha augmentat la riquesa. Ans el contrari, perjudiquen altres activitats econòmiques.

El decret aprovat aquest dimarts pel govern parteix de la urgència de revertir aquesta realitat. És valent perquè obliga les promotores a consensuar amb el territori i li ofereix l’oportunitat de formar-ne part. És transversal perquè corresponsabilitza tot el país –també les ciutats– en la producció, mitjançant la incorporació de sòl urbanitzable i cobertes com a emplaçaments. Prioritza les instal·lacions més petites i impulsa l’autoconsum particular. Catalunya ja ha perdut 21 anys, en els quals sols han crescut la massificació i el rebuig social, i que ens han situat a la cua en renovables, a ser altament dependents. Al segle XXI, arreu, la sobirania energètica és alhora política. Potser no agradarà a tothom, però és un decret clau per transformar el país, garantint el benestar ciutadà enmig d’una crisi energètica mundial que just encetem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.