Els diumenges, Montserrat Fontané Serra anava de Sant Martí de Llémena, on vivia, fins a Amer, a la pastisseria Puigdemont a buscar els tortells. Era quan les sares i els anissos eren per després de missa. Quan anar a la confiteria era fer festa major; ara a la fleca, amb la barra d’espelta o el pa de motlle de sègol compres un pastisset petitó de xocolata per acompanyar amb el cafè, i malbarates, fent-ho corrent, la celebració que mereix l’extraordinari. Perquè la Montse de Can Roca és filla del pa negre. Josep Roca destacava el record de la mare en agraïment a les felicitacions pel premi Gourmet al català de l’any: “Vivim aferrats a símbols íntims i la mare n’és el tronc, l’arrel, l’origen que ens dona la vida i que fa de far. Contents perquè és un premi a una generació de dones que inspiren.” És per les que van créixer entre els fogons, amb els davantals enllaçats a la cintura i han fet d’un sofregit i d’una picada la clau d’un bon àpat festiu. La cuina era el seu reialme, una esfera femenina que, com el cosidor, no els va donar renom ni prestigi social. Tan sols la felicitat íntima de compartir l’ànec amb peres, entaulats al menjador gran, tots junts. Fins que van arribar els homes, els dels davantals blancs que es corden amb botons, i van convertir els sofregits en esferificacions. I la seva cuina, del seu tresor, en un concepte: “La cuina de l’àvia”.