La casa del terror de Via Laietana

Des del 15 de juny, dos dimarts al mes s’han fet concentracions davant de la comissaria en què diverses víctimes i testimonis directes han explicat públicament les tortures i els maltractaments que han patit en aquell centre.

Moltes d’elles era la primera vegada que explicaven de manera pública aquelles barbaritats que els van fer. Representava un alliberament per haver trencat un silenci de molts anys, ja que moltes d’elles ho van patir durant el franquisme com a mitjà de repressió política. Amb el seu testimoni s’ha fet evident que aquelles tortures es van seguir practicant en la Transició i fins avui com han testimoniat Carles Castellanos i Xesca Garcia.

No només estem parlant de la tortura del franquisme sinó d’avui i això no es pot consentir ni es pot tolerar en una societat democràtica. La tortura i els maltractaments són un gran fossat que separa la policia democràtica de la que no ho és.

Via Laietana va ser des de 1939 el gran centre de repressió política, on tenia la seu la brigada politicosocial i la d’informació, dedicades a la repressió de la dissidència política. En aquest edifici, s’hi han portat detingudes persones simplement pel fet de ser contràries a la dictadura. Els dissidents del franquisme i, després, els que la monarquia ha considerat els seus dissidents.

Com han exposat els testimonis, els cops, insults, hores sense dormir, cops fins a perdre el coneixement, estar hores i hores drets de cara a la paret rebent cops, afusellaments simulats, la cigonya, la banyera, crits esgarrifosos, sang per les parets, intents de llançar-los per una finestra o pel forat de l’escala, amenaces de torturar les seves famílies, amenaces de mort i també mètodes de vexació especialment dedicats a les dones. Tot per deshumanitzar les persones, per deixar-los clar que per la policia la seva vida no valia res i així obtenir la declaració que ells volien. O, com en el cas de Jordi Carbonell, per forçar-lo a declarar en castellà quan ell es mantenia en el dret de fer-ho en català.

Milers de persones que hi han passat que han viscut en silenci el dolor i els efectes físics i psicològics que els han quedat per a tota la vida. La memòria té com a principal objectiu trencar aquest silenci de les persones i la societat. Primo Levi deia que la memòria té un ús terapèutic per a les víctimes privades de reconeixement i pedagògic per a la societat culpable del seu oblit i la seva indiferència. Un deure que cal fer per poder superar aquests horrors i construir una societat democràtica.

Precisament per posar en evidència la tortura i la repressió política practicades a Via Laietana, es reclama des del 2005, per part de diverses persones i entitats, la conversió d’aquest centre en un centre de memòria de la tortura i la repressió política on es puguin visitar les garjoles i els despatxos on es practicaven les tortures i conèixer els mètodes de tortura i la veu del testimoni de les persones que les van patir. Un centre on es repari la memòria de les persones que van patir la repressió i que serveixi perquè la societat ho conegui per no consentir ni ara ni mai cap maltractament ni tortura policial.

L’Estat espanyol parla de memòria però practica la impunitat. Recentment el TC ha dictat una interlocutòria en què blinda la impunitat en refusar l’enjudiciament d’un comissari torturador d’Astúries. El mateix ministre de l’Interior, Grande-Marlaska, quan era jutge es va negar a investigar les tortures que els presos que estaven sota la seva jurisdicció li denunciaven, com ho ha sentenciat diverses vegades el TEDH. Ara es resisteix a lliurar i desafectar aquest centre. A la policia espanyola, li hauria de cremar les mans estar un dia més en aquest maleït edifici, ja que l’Estat actua banalitzant les tortures, condecorant els torturadors i, com diu la jutgessa Servini, manté en l’estructura persones i maneres d’actuar del franquisme i la seva impunitat. La resistència a desafectar la Jefatura n’és una prova.

Necessitem el Centre de Memòria de la Tortura i la Repressió Política a Via Laietana perquè mai més es torni a repetir ni l’una ni l’altra.