Opinió

Francesc Cabana

Quadern d’economia

Sobre el negoci dels bancs

Convé recordar el negoci tradicional dels bancs. Capten els dipòsits dels qui seran els seus clients, i els deixen a altres clients que estan mancats de diners. Els primers són els estalviadors i els segons, els qui disposen de crèdit. El benefici tradicional del banc és la diferència que hi ha entre l’interès que reben els estalviadors i el que paguen els creditors. En aquesta diferència, s’hi han d’incloure totes les despeses generals del banc, des del salari del personal fins a la inversió en maquinària, immobles, etc.

En aquest moment, aquest negoci tradicional és gairebé impossible, ja que l’interès que poden pagar als clients estalviadors és ridícul. I també ho és el que poden cobrar als creditors. El resultat, si és positiu, resulta molt minso. I això es reflecteix en la cotització de les seves accions a la borsa. La primera reacció dels bancs és carregar comissions i més comissions sobre les operacions que realitzen. Comissions que compensen, en part, fent la diferència d’interessos comentada. Aleshores, només hi ha una solució possible: les plusvàlues aconseguides per inversions fetes anteriorment o bé les aconseguides després d’haver fet la venda de terrenys i immobles que tenien en cartera.

Convé contrastar-ho amb els pocs bancs que cotitzen a la borsa. I dic pocs, perquè pocs en queden. Hi ha dos bancs catalans, CaixaBank i Banc Sabadell, i dos bancs espanyols no catalans, BBVA i Santander.

CaixaBank, o bé la seva antecessora Caixa de Pensions, ha passat diverses etapes d’inversió: tan aviat comprava com venia. Recordem que quan un accionista supera el 30% del capital d’una societat, està obligat a presentar una oferta pública d’adquisició –opa, sigla lexicalitzada del francès offre publique d’achat–, de manera que condiciona molt la inversió del banc, tot i que amb aquesta proporció acostumen a controlar-la, sols o bé acompanyats per d’altres amb la mateixa participació. CaixaBank ha realitzat –venut– les accions que tenia de l’austríac Erste Bank, que li han deixat un bon benefici, i manté les participacions en empreses catalanes com Aigües de Barcelona, la d’aparcaments Saba i un grup mexicà.

La venda d’aquestes participacions ha permès donar un rendiment a les accions de CaixaBank del 22,11%. Altrament, el dividend hauria estat minúscul. La premsa diu que CaixaBank està apostant per invertir en el control d’empreses estratègiques, però aquesta política de compra o venda de participacions té més a veure amb la necessitat d’aconseguir plusvàlues que aniran a parar a les butxaques dels accionistes, per mantenir així una cotització de les accions que preservi el seu prestigi de bona inversió, que no pas amb una estratègia o tàctica d’inversió en teixit industrial.

El Sabadell ha fet una cosa similar. Està donant un rendiment del 84,75%, superior al que arrossegava anys anteriors. El Santander i el BBVA tenen uns resultats una mica més moderats. El rendiment de les accions del BBVA és del 44,72% i el del Santander, del 30,44%. Si es comparen amb el rendiment de les altres empreses de l’Ibex-35, es pot veure que són xifres superiors a la mitjana. La diferència rau en el fet que els beneficis de les empreses no bancàries corresponen a les operacions pròpies de l’empresa, mentre que els dels bancs corresponen més aviat als resultats d’un fons d’inversió que als d’una entitat bancària. Ignoro si aquesta alça del rendiment pot ser conseqüència de l’aparició dels nous alts executius dels dos bancs catalans. Com tantes vegades he dit, no ho sabrem del cert fins que no ens ho expliquin. Tant CaixaBank com Banc Sabadell van tenir alguns alts i baixos els últims anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.