Individuals

Quan un escriu una columna regular en un diari (el lector ja s’imagina a qui em refereixo) no pot evitar preguntar-se en algun moment, no només per què escriu, sinó també per a qui escriu (suposant que hi hagi lectors a l’altra banda). Si s’hi donen un parell de voltes, aviat s’entén que és absurd suposar que els que et llegeixen són un grup homogeni de persones pel fet que compren aquest diari. Ni jo vull parlar en nom de ningú que no sigui jo mateix, ni m’adreço a ningú que no sigui un individu amb personalitat pròpia. El punt de partida hauria de ser ben senzill: jo escric pel meu compte i el lector llegeix pel seu compte. Tot això semblaria una obvietat si no fos que ens posem etiquetes els uns als altres sense caritat i sense parar. Perniciosa mania. Som gloriosament individuals, vostè i jo. I si a voltes sentim la temptació de seguir el ramat hem d’apel·lar a la vella consigna que, en altres temps, es feia als joves: “Pensa pel teu compte, noi!”. Sense voler, ens trobem adscrits a un grup, a una comunitat: l’individu es veu arrossegat a pertànyer a alguna forma d’abstracció col·lectiva. L’admirat escriptor E.M. Forster ho va escriure amb contundència: “Deixar-se representar per una comunitat suposa una renúncia a les pròpies responsabilitats.” Forster era de la generació que va viure les exaltacions per les abstraccions que van portar milions de joves a una mort inútil durant la Primera Guerra Mundial. Pàtria? Glòria? Honor? Els que van sobreviure a la guerra van sospitar, per sempre més, de les paraules abstractes. Van decidir que havien de pensar pel seu compte i amb paraules concretes. Bé, amb la Segona Guerra Mundial ja hi vam tornar a ser. Som així. En tot cas, no és estrany que la frase més famosa de l’amic Forster sigui la típica d’un gat escaldat: “Si mai haig de triar entre trair el meu país o trair un amic, espero tenir el coratge de trair el meu país.”