Opinió

Para. Mira. Passa

Els hem de mastegar tanta informació elemental com ara l’itinerari d’anar a l’escola?

Sovint, anant a un centre de rehabilitació que és als afores de la vila, al sector del Rieral, he de passar arran de diversos col·legis i instituts de Lloret. Unes ratlles marcades a terra, amb petjades pintades, ajuden els estudiants a seguir amb encert, des d’uns punts concrets, el camí fins al centre docent. Faig pràcticament el mateix itinerari, d’aquí que m’hi fixi. Algun dels centres exhibeix, com a símbol, un llapis gegant arran d’entrada. No fos cas que algú passés de llarg. Quan la filera de petjades creua un carrer, en començar el pas zebra, avisa. Hi ha tres imperatius verbals també impresos a terra: “Para. Mira. Passa.” El verb para va acompanyat d’una mà dibuixada que ordena la detenció. El verb mira està reforçat amb el dibuix d’un ull i amb una fletxa a cada costat indicant cap a la dreta i cap a l’esquerra. El verb passa es completa amb el dibuix d’un nen i una nena que travessen. Bona idea per a crear un hàbit, és clar. A més, a l’altre costat de carrer, en reprendre el camí per la vorera, un tros del paviment és diferent de la resta per indicar l’espai recomanat per passar. Sens dubte, tot plegat es tracta d’una bona ajuda per encarrilar la rutina dels que fan cada dia aquell recorregut.

És clar que és una d’aquestes iniciatives que algú posa en pràctica en un lloc i que es van copiant d’un municipi a un altre, convertint-se en una moda. Ho accepto. La intenció era bona. Però als meus setanta-vuit anys faig anàlisi de consciència i em pregunto: els infants d’abans érem més rucs o menys? Trobàvem l’escola sense llapis gegant, sense passes pintades a terra, sense paviment de color diferent…? No ens hi portaven, primer, els pares, i ens aconsellaven oportunament, i després ja ens hi anàvem acostumant nosaltres? La mainada d’avui ens supera en moltes coses. Han nascut entre ordinadors, jocs electrònics, rellotges digitals. Quan els grans fracassem en alguna cosa d’aquestes, no hem de recórrer als nets perquè ens ajudin? En saben un niu. Per aquesta raó, els hem de mastegar tantes informacions elementals com ara l’itinerari d’anar a l’escola, per exemple? No els fem més burros del que són? No estem reiterant aquella superprotecció que, a alguns, els convida a no preocupar-se de res i a pensar que tot els ho hem de donar fet al llarg de la vida? Aixís anem…



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.