Opinió

Tribuna

Anomalia lingüística

“Hem perdut terreny, per conformisme, civisme mal entès, acomplexament o servilisme

És una escena habitual: veiem com a la taula del costat hi ha adults dinant o sopant, i amb un nen que, a més de menjar, mira una tauleta o un mòbil amb dibuixos animats. La cosa potser no tindria més importància si no fos que en la immensa majoria de casos aquest entreteniment –online– és en castellà, per molt que els pares i la família del menor siguin –els sentim– catalanoparlants. D’un temps ençà estem veient que el català retrocedeix entre els més joves de la casa, que fills de famílies catalanoparlants juguen en castellà al pati de l’escola i al parc quan han acabat les classes, o que sempre es dirigeixen en castellà al nen que és castellanoparlant, a qui difícilment se li sent dir en català ni una sola paraula (per bé que el sap, i el parla amb timidesa si se’l repta a fer-ho).

És un capteniment que als pares ens pot tenir al·lucinats, perquè les classes dels nens són en català, els mestres i professors parlen en català gairebé sempre, a casa es parla en català, i, al mateix temps, ens trobem que el castellà apareix d’una manera falsament espontània, empès per les mil dinàmiques del món, tan naturalment tenaç que sembla impossible fer vida en català a Catalunya sense haver de canviar de llengua cada dos per tres, sigui en entrar en un negoci o a l’hora d’asseure’s en una cafeteria. O fins i tot a l’hora de pujar a un autobús a Barcelona, ja que els conductors no l’havien ni de saber per accedir a aquesta feina.

És evident que els menuts no ho fan de mala fe, ni tenen cap pla per eliminar la llengua del país. Simplement es deixen emportar per les inèrcies; han après que el més divertit els arriba a través de les pantalletes i en castellà. Ha estat l’arribada de les plataformes de continguts, del regne omnipresent de l’streaming amb les seves sèries d’èxit global, el que ha fet que tota una generació no senti el català com una llengua també natural en aquests àmbits lúdics. En el fons, els nens usen el castellà quan s’han d’obrir al món més enllà del cercle familiar, sigui entre ells o entre els primers desconeguts que hauran de tractar. Estan interioritzant, també quan veuen què fan els seus pares –amb la docilitat amb què sovint es canvia de llengua arreu–, que el català no serveix per res més que per parlar durant el sopar, si és que encara es fan sopars en família (i no cadascú a la seva, amb la pantalleta pròpia).

Estem ben lluny d’una normalització de la llengua del país. En el seu moment hi va haver covardia política, por de perdre simpaties si ens posàvem massa ferms en la llengua, confiança que els nouvinguts farien “el gest” d’aprendre i d’integrar-se, cosa que no han fet, consolidant unes dinàmiques de privilegi lingüístic que de fons sentien que podien compensar el seu estat desafavorit en altres esferes.

No hi ha hagut mai “convivència lingüística”; hi ha hagut la necessitat de canviar de llengua per part dels catalanoparlants, que no volien crear un conflicte on no n’hi ha si t’aplegues al privilegi de l’altre de no necessitar canviar de llengua ni aprendre res que no li vingui de gust. Ja sabem com funcionen aquestes energies colonials: som a Espanya, ens repeteixen, i aquí es parla també el castellà, o que el bilingüisme no és obligatori, o que el català no se’l pot exigir a ningú que no el vulgui aprendre, o que tot plegat és “politització innecessària”.

Hi ha molta gent que no renunciarà al seu privilegi monolingüe en castellà, s’escudaran amb la idea que això llavors seria afavorir el nostre privilegi com a catalanoparlants. Cada un de nosaltres es veu amb la tasca, cada dia –al bar, al supermercat, al banc, fins i tot en certes administracions…–, a establir “taules de diàleg”, per veure qui és capaç de forçar l’altre a parlar la llengua pròpia. És un estira-i-arronsa que ja tenim tan naturalitzat que ni el veiem, però en el qual hi ha contingut –d’una manera més evident que a les taules dels polítics que fan xerrameca a Madrid (i en castellà)– el vertader futur del país.

Hem perdut terreny, per conformisme, civisme mal entès, acomplexament o servilisme. Però per salvar-nos només ens cal la normalitat que fan servir els altres: parlar en la seva llengua a tot arreu, sense sentir que fan cap cosa insòlita.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.