Opinió

Tribuna

El temps nostre és el demà

“No em puc empassar que espanyolistes conspicus i constitucionalistes mal disfressats ens vulguin fer creure que els independentistes vivim enganyats pels nostres polítics.

Ara sí que el camí de la independència, inevitablement, s’ha desdoblat. Cinc anys després dels fets d’Octubre, que van fer vibrar el poble, que van fer tremolar les muralles de defensa de l’Estat opressor, el tsunami català s’ha encalmat a les ribes de l’estany de l’autonomisme. Han estat anys d’acumulació de forces i de petites i no tan petites conquestes en temps de dictadura i en temps de democràcia novella i imperfecta. Cinc anys per atacar el cim i cinc més per fer un descens atropellat fins al camp base, on havíem reagrupat un cinquanta dos per cent de forces que, ara, amb estires i arronses, comença a discórrer per dos camins distints i que semblen oposats. El resultat és un desànim general, una enrarida tristor, com la dels dies grisos de tardor, com la buidor de la vila morta amb els cafès deserts de la cançó del nostre cantat de Perpinyà, en Jordi Barre, quan diu amb la fe dels resilients, que el nostre temps és el demà.

Ara, analistes, tertulians, opinadors, estrategs al cap i a la fi, es troben en la necessitat de fer especulacions sobre els moviments tàctics d’uns i altres partits i entitats, de dins i de fora, i n’hi ha que s’atreveixen a fer valoracions més d’un cop denigrants, que encenen les xarxes socials. No seré jo qui m’hi apunti, malgrat que soc dels qui creuen que el procés d’independència no serà un camí de roses i flors. No hi ha roses sense espines i, tot i vigilant, de vegades surt també la sang. Jo m’afirmo, com crec que fa moltíssima gent, en el desànim resilient, i alhora soc i seré resistent en allò que fins ara ens ha donat el principal aliment: les urnes i els vots. Crec i vull poder seguir creient que aquesta vegada el moviment per la independència ha vingut per quedar-se i que la gran majoria dels desanimats resilients serem prou contundents i tossuts per mantenir i ampliar els colors independentistes a les bancades del Parlament.

Què facin uns i què facin d’altres ha de quedar en el respecte a la llibertat d’expressió i d’opció. Entre els independentistes no ens podem assenyalar ni com a herois ni com a traïdors. Respectar la llibertat també implica respectar i considerar els camins que emprengui cada força. Els que ens apuntem a la gran majoria de desanimats resilients també seguim creient en la necessitat de refer la unitat. Sovint hi ha qui recorre a l’argument de les majories silencioses. Aquest no és el cas de l’independentisme. La gran força del procés ha estat la unitat de les mobilitzacions, certament clamoroses. Ara, resta la persistència dels ressons i dels records pregons dels fets d’Octubre, que ja s’han afegit a la memòria col·lectiva de tres-cents anys d’opressió. La calma de fons ressona igual de clamorosa.

No em puc empassar que espanyolistes conspicus i constitucionalistes mal disfressats ens vulguin fer creure que els independentistes vivim enganyats pels nostres polítics. No deu ser que ens volen enganyar amb aquesta mena d’argumentació negacionista?. Els negacionistes dels drets personals i col·lectius dels pobles solen tenir interessos amagats. Es neguen genocidis, el canvi climàtic, la pobresa de casa i de les migracions. I per quina raó oculta ens volen negar la simple possibilitat de ser independents?.

És per una raó semblant que no imagino que els polítics de l’independentisme puguin ara, en la bifurcació de camins propis, assenyalar-se enganyadors els uns dels altres. Si això comencés a passar amb notorietat sovintejada, potser també caldria pensar, a l’interior dels partits, a separar el gra de la palla. Des d’ara i molt possiblement per molt de temps, la política catalana marxarà desdoblada parlamentàriament. Les diferents opcions sabran com justificar-se dels seus encerts i resultats. Però també estaria bé que no justifiquessin els desencerts o manca de resultats sobre els actes dels altres i molt menys que castiguessin psicològicament a la gran majoria dels desanimats resilients que seguim pensant en el camí de la unitat quan es pugui, però com més aviat millor. Perquè el nostre temps sigui el demà. I que tots i totes ho puguem veure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.