Des que faig de mestra en un institut m’he trobat amb multitud de situacions de disrupció dins l’aula. Prepares situacions d’aprenentatge i les temporitzes i sempre falla alguna cosa perquè l’atenció és personal i capriciosa, i fer-la coincidir amb 25 o 30 adolescents dins una aula és tan difícil com trobar l’agulla del paller. Amb 15 la cosa canvia tant que us en faríeu creus. Ai, la baixa ràtio a l’aula, aquell unicorn somiat pels equips docents...

Aquesta darrera setmana, però, una de les últimes del primer trimestre, que acabarem pels volts del pont de desembre, l’atenció té un altre enemic: el mundial de futbol. Tant és qui jugui: l’Argentina amb l’Aràbia Saudita, Dinamarca amb Tunísia o Portugal amb Ghana. Tant se val mentre corrin darrere la pilota. I és que se’ls coneixen tots, els jugadors! Els han vist amb els seus equips o els han sortit als cromos! Ai, Panini, quan toca fer l’àlbum de les categories gramaticals? El de les fraccions i les piràmides poblacionals?

Es miren els partits d’amagat, amb el volum ben abaixat però la vista tan clavada a la pantalla com mai. “Profe, si Espanya arriba a la final, ens posaràs el partit?” Aquest trimestre caldrà penjar a l’informe l’assoliment en matèria de mundial, nova assignatura que no els caldrà recuperar.