Opinió

Tribuna

Tamames, 89

“A Pedro Sánchez, 51, li queden trenta anys per intentar assemblar-se al professor i millorar la seva petjada en la història

Un estudi de l’ADN de Beethoven ha permès descobrir recentment la causa de la seva mort, als 56 anys. Potser sense l’alcohol, l’hepatitis i altres malalties contagiades en els seus recurrents adulteris hauria viscut uns quants anys més, però l’esperança de vida el 1827 no era gaire alta. El cas és que quatre anys abans de morir va compondre la seva famosa novena simfonia, avui himne d’Europa i una de les poques peces clàssiques que poden competir amb el sempre líder en la llista de més escoltats, Wolfgang Amadeus Mozart. En aquella època de precocitats artístiques i vides aviat esgotades per causa de la precarietat general, Beethoven era als 52 anys una persona vella, avui en diríem curosament “persona gran”. Però “gent gran” és també l’expressió de la paradoxa, perquè al nostre país mai com ara han anat tan de bracet terminologies toves i menyspreus a les capacitats per referir-se als més vells i al paper que la seva experiència pugui tenir a l’hora de plantejar polítiques públiques i solucions als problemes creixents del nostre món. L’exemple més recent ha estat el tracte donat per la major part dels diputats a la moció de censura protagonitzada per Ramón Tamames sota l’aixopluc dels parlamentaris de Vox.

No era fàcil adoptar una posició que no fos a la vegada crítica amb el candidat i prepotència superba. Com Goliat contra David, guanyar fora abús i perdre, feblesa. Però el que sí que és cert és que quan des del faristol o des de les tribunes mediàtiques es fa una crítica a la seva edat hi ha un aval implícit a la tendència efebocràtica espanyola, on tenir més de 60 anys obre el dubte sobre les plenes facultats mentals i físiques de qui pretén entomar el repte de governar Espanya. Tombar Pedro Sánchez per entronitzar Tamames? Hi ha una distància sideral entre l’un i l’altre en el coneixement del que ha significat el nostre trànsit feixuc i ple d’errades des de la mort de Franco, i dels sacrificis que va comportar per a les generacions que ja no hi són. Però més enllà que la major part dels que l’escoltaven parlaven per referències sobre qüestions que tenen a veure amb un passat al qual no volem tornar, qui ha dit que la moció tingués la voluntat d’establir Tamames com a president? És cert que la moció de censura a Espanya ha de ser constructiva, en el sentit que ha de proposar un candidat. Però un cop investit, i per tant aconseguit el que Tamames i Vox coincideixen a considerar urgent (fer fora Sánchez), el nou president podria dissoldre les Corts i convocar eleccions. No és aquest un objectiu en què la majoria de grups podien confluir? Potser hauria estat el millor ham de la seva proposta: com a únic punt programàtic, la convocatòria d’eleccions.

Així arribem a la pregunta que tots els comentaristes s’afanyen a respondre: qui ha guanyat amb la performance? I la resposta no és senzilla. Feijóo no ha comparegut per evitar la síndrome de Goliat i ha deixat Gamarra fent malabars entre el sí i el no per mantenir-se en el centre sense renunciar al que li serà necessari. Però Sánchez ha col·locat al seu soci de govern una pedra a la sabata en forma de lluent i angelical Yolanda sense que sembli adonar-se que, dividits els socis, potser entre tots no sumin (i no és un joc de paraules). Fora de lloc (i errònies) les valoracions de Rufián sobre la llei electoral o els crits de Patxi López –hem de començar a preocupar-nos?– sobre la memòria que vol que sigui única i a la seva conveniència. Qui guanya? No ho sé, però mentre estic escrivint sobre això, just dos dies després de la moció, la directora de la Guàrdia Civil dimiteix per la imputació del seu marit en un cas de corrupció d’aquells en què el terme presumpte sembla manifestament retòric i, si s’aplica la fórmula de la “participació a títol lucratiu” que va servir per condemnar el PP, crec que tampoc ella en sortirà al final gaire ben parada.

No sé quina part del Congrés, però sobretot de la població mínimament inquieta, no està d’acord amb moltes de les coses que va dir Tamames. Que des de Zapatero semblem instal·lats en una mena de guerracivilisme parlamentari que contamina l’opinió pública, que a la causa feminista flac favor li han fet les darreres lleis dictades per presumptes capdavanters de la causa, que les mesures que han de pal·liar la pobresa arriben sempre tard i malament, que l’adamisme polític és mal company de viatge dels governants, que els partits polítics tenen segrestada la llibertat parlamentària i que la llei electoral és a la vegada causa i conseqüència de la situació. No va ser un programa electoral, però vist el currículum de Tamames, 89, i de Sánchez, 51, li queden trenta anys al president per intentar assemblar-se al professor (per cert, així anomenaven un també vell però respectat Tierno Galván) i millorar la seva petjada en la història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.