President Carles Puigdemont: una fal·lera

Si hom considera la pobresa expressiva, així com les quotes de perversió del llenguatge a les quals s’ha arribat, és molt possible que la paraula fal·lera no resulti precisament familiar; obsessió probablement sí. Sens dubte que el president Carles Puigdemont és el símbol d’una fal·lera. Pel que representa i pels seus actes, s’ha convertit en una obsessió, en un objectiu a neutralitzar com sigui i, si és possible, exterminar. En conseqüència, per tal d’aconseguir-ho, tot s’hi val... Tanmateix, res ha reeixit; ans al contrari, fracàs i ridícul estrepitós a cada intent. Avortades totes les escomeses, queda per provar la traïció, tot és qüestió de trobar un Judes, i en política, ja se sap... Lamentablement, de venuts al millor postor no en falten. Alerta doncs i en guàrdia, president!

Fariseu (1): “De les coses més estranyes amb traça s’ha escorregut. No han valgut paranys ni manyes. Aquest home ens ha vençut [...].” Anàs: “I no heu trobat cap manera d’agafar-lo amb quietud?” Fariseu (1): “Impossible. Al seu darrere sempre hi va una multitud [...]” Anàs: “I no pot desaparèixer sense que en tinguin esment? Si ha sabut vèncer l’argúcia de la vostra intenció, cal que obrem amb més astúcia i, si cal, amb traïció [...].” Caifàs: “En tot això estic conforme, més cal fer la prensió.” Fariseu (2): “Jo us vinc a donar la forma, potser la solució [...].” Judes: “Sé que teniu la fal·lera d’agafar-lo i no podeu; si jo trobo la manera, digueu-me: què em donareu?” (La Passió d’Olesa de Montserrat).